D. Rafael

Torne a escriure al blog. Vull retre, si es pot dir així, el meu insignificant homenatge a D. Rafael Sanus que ens ha deixat. Ahir vaig estar a la Seu al funeral i hui he pogut anar a Alcoi a la missa exequial.

Per a D. Rafael, jo era un sacerdot «jovenet», como tants de la meua generació. I la qüestió és que ja pentine canes. Si Déu vol, el mes vinent faré dihuit anys de ministeri sacerdotal: majoria d’edat. Sóc un dels onze únics sacerdots diocesans que D. Rafael, per la imposició de «la mà», ha ordenat (i dic «la mà», perquè com tothom sap D. Rafael només en tenia una i l’expressió habitual és «per la imposició de les mans»). D. Rafael ha sigut un home i un sacerdot d’una exquisida intel.ligència i sensatesa, que sabia relativitzar coses que semblaven ser importants i no ho eren tant i donar la importància a allò que calia i que, en ocasions, passava desapercebut; i tot açò, adobat i assaonat amb eixe humor un poc sarcàstic tan típicament valencià.

La primera volta que vaig parlar amb ell va ser en ocasió de la firma de la sol.licitud per ser admés com a col.legial becari del Corpus Christi: maig de 1988. Ell n’era el rector i va ser-ho els meus cinc primers mesos al Patriarca. El seu nomenament de bisbe es feu públic el 3 de febrer de 1989 pel matí. Ho recorde perfectament perquè eixe dia és Sant Blai, que a Torrent és un dia de festa gran. Des de sempre a ma casa, com a quasi totes les cases torrentines, ha estat un dia en què ens hem reunit família i amics per dinar, per menjar-se l'arròs al forn, el rossejat. Llevat dels anys que vaig estar a Roma, no hi he faltat mai. En aquell moment al Patriarca érem cinc seminaristes de Torrent. Un dolç típic de la festa es el «gaiato». Com que Sant Blai era bisbe, es fa amb pasta de rosquilleta i llavoretes la forma del bàcul episcopal. No solen ser massa grans (tres o quatre pams). En varem encarregar un de ben gran i li’l varem regalar l’endemà. Li va caure en gràcia el regal i més d’una volta ens ho ha recordat.

No el vaig tindre de professor a la Facultat per dies, perquè començava la seua assignatura només passar els dies d’exàmens d’aquell quadrimestre. Per a ell la teologia no era assumpte purament teòric o especulatiu en el sentit pejoratiu de la paraula sinó autèntica expressió i reflexió vivencial d'una fe encarnada en la realitat concreta. Home d’ampla cultura, sabia transmetre la passió per la teologia i no refusava parlar de qualsevol qüestió. Era un home de ment oberta, d’idees clares però no fixes, de fina intel.ligència, amb qui es podia parlar amb tota llibertat i que donava gust escoltar. Seure a taula dia rere dia amb ell –i amb altres col.legials perpetus del Corpus– va ser una gran lliçó i una gran sort.
A taula va ser, quan en vespres de l’ordenació sacerdotal, com qui no li donava importància a la cosa, li vaig comentar que tenia vint-i-quatre anys i que em calia la dispensa d’edat. Es va quedar gelat: «José Vicente, no sé si sent administrador diocesà, puc donar-te-la» (amb la Seu vacant per la mort de D. Miguel Roca, ell exercia com a bisbe administrador diocesà; no era pròpiament bisbe de València: coses de l’eclesiologia i del dret canònic). En aquell moment el gelat vaig ser jo. Sense acabar de dinar, pujarem tots dos al seu despatx i varem comprovar amb el codi de dret que sí ho podia fer. Ell descansà. Jo més.

Al claustre del Col.legi, al qui li va donar tantes voltes passejant, parlant o resant (jo també: ¡quants exàmens, sobre tot al juny, em vaig preparar a aquell solemne recinte i a la part de dalt!), em va apartar en acabar de dinar el dia de la vuitava de Corpus d’aquell any 1992. Dies abans, el dia 6, havia estat ordenat. Em va prendre del braç i a banda per dir-me: «A tu ja et puc dir el nomenament perquè ja és cert; i te’l vull dir hui i ací: subdirector del Col.legi de Burjassot i vicari de la parròquia de Sant Miquel». No m’ho esperava, encara que com sol passar a l’església amb els nomenaments, i com vaig adonar-me’n en aquell moment, els saben tots llevat de l’interessat. Bé, vaig pensar: mon pare se n’alegrarà perquè només demanava que m’enviaren a un lloc o a un poble on hi arribara el metro; no li agrada gens conduir.

Nou anys després vaig tornar al Col.legi. Tornava també a Burjassot. Als pocs dies, en vore’m a València pel carrer, amb la seua sorna, em va dir: «Per fi l’arquebisbe fa una cosa ben feta». ¡Quanta sorna! En moltes ocasions li he insistit que vinguera per Burjassot; només ho vaig aconseguir en dues ocasions: perquè ens presidira l’Eucaristia un dimecres per celebrar la festa de Sant Joan de Ribera i per una inauguració de curs quan vaig saber amb certesa que l’arquebisbe no hi venia. A la festa d’antics col.legials sempre em donava excuses.

Hem dit adéu a un bon cristià, a un excel.lent sacerdot i bisbe, a un autèntic teòleg,... a un bon i gran home. Ah!, se m’oblidava el més important... i a un alcoià de soca-rel. Alcoi no és Torrent; com a molt, se li acosta. Des de fan uns vint anys a Torrent han pres força els moros i cristians al juliol per les festes als Sants de la Pedra. «D. Rafael, arribarà un dia que el moros i cristians de Torrent seran més importants i més coneguts que els d’Alcoi», li vaig dir en una ocasió. Ell ja no ho podrà vore des d’ací. Encara que estic convençut que ni jo ni ningú.

Descanse en pau, D. Rafael.

P.D.: m'han fet arribar este vídeo homenatge del Moviment Junior de València a D. Rafael. Deixe l'enllaç
http://www.youtube.com/watch?v=bAf10spJ5Ec