Poblet

A començaments de maig vaig tindre la sort de poder passar tres dies i mig a l’abadia de Santa Maria de Poblet, compartint amb els monjos el transcórrer de la jornada, la pregària comuna de la litúrgia de les hores, els menjars al refectori, el silenci. Tenia l’oportunitat de fer-ho i ho vaig aprofitar. Crec fermament que cal estar vigilant i conrear seriosament la vida de l’esperit –i cada dia que passa ho crec més– i que la dimensió espiritual de la persona i, a fortiori, del cristià, no és qüestió de “beatos” sinó que és el fonament sense el qual no es pot edificar edifici sòlid. I parle d’espiritualitat i no d’espiritualismes ni de misticismes antics o actuals: un covard fugir i desentendre's literalment del món o l'actitud de tants corrents actuals pseudo-místics que no són altra cosa que una recerca individualista i narcisista d’autosatisfacció complaent. La vida al monestir t’ajuda a entrar, com qui no vol, en una dinàmica que va poc a poc fent-te descobrir els miratges que un mateix s’ha construït per justificar el que no es pot justificar, els enganys en què un se sent còmode, tranquil, «aburgesat» com se sol dir, descobreixes on tens posat autènticament el cor... i on l'hauries de tindre posat. Un no se’n va de vacances; no és realment un temps de descans físic o psíquic. És més bé exposar-se, si un vol de veritat, a una lluita a espasa i sense treva amb un mateix i amb Déu en el silenci a voltes aclaparador del desert. Qui intenta prendre’s seriosament la vocació cristiana a què ha estat cridat ha de fer de tant en tant eixa experiència: posar-se a tir de l’Esperit.

Feia dihuit anys que no havia estat a Poblet. L’abadia és impressionant. No cal descriure-la. Es pot consultar perfectament la pàgina web del monestir. L’art benedictí cistercenc sempre m’ha atret: l’austeritat, la senzillesa, la sobrietat en la litúrgia són una invitació a no distraure’s en l’accessori i anar només a allò que és fonamentat. Un exemple eloqüent n’és la imponent basílica del monestir, de transició del romànic al gòtic. Com n’és de lluny del nostre barroquisme sovint coent i falsament majestuós (és a dir, faller)! I també dels impressionants monestirs de l’església oriental grega que vaig tindre ocasió de visitar (m’endinse en un tema que mereix entrada a banda). Els últims anys he freqüentat un altre indret molt interessant i molt entranyable per a mi: el monestir (també cistercenc, però femení) i la casa d’acollida de Buenafuente del Sistal, a l’Alcàrria. No sé per què vaig decidir ara anar a Poblet. El que és cert és que més enllà del que personalment i espiritualment ha suposat l’estada –molt més del que em pensava–, tornar a Poblet m’ha fet reviscolar el que em temia; potser per això, sense haver-m’ho mai proposat conscientment, no hi havia tornat. Cristià i valencià: Poblet no m’és indiferent. Poder celebrar la litúrgia de les hores (laudes, pregària de migdia, vespres, completes, matines) o l’Eucaristia en valencià (o català), amb tota normalitat, sense que siga una excepció folklòrica puntual o un constant acte reivindicatiu és un plaer. D’una trentena de monjos, set són valencians. Podia sentir tot un ventall harmònic d’accents d’una mateixa llengua al qual afegia el meu. I és que es pot lloar Déu també en valencià.

Tristor i llàstima. A València això no és possible. ¿Ho serà algun dia? El que és cert és que si no movem la qüestió, ben segur que no serà possible. I dia que passa veig més clar que cal fer alguna cosa. Se m’ha tornat a remoure el cuc. I ara no tinc gens de ganes de prendre medecina per combatre’l. No sé si he fet bé d’anar a Poblet...

Acabe com s’acaba el dia a Poblet o a Buenafuente. A la fi de la pregària de Completes, en la foscor de la nit, amb la llum d’un únic ciri junt a la imatge de la Mare de Déu, la “Salve Regina” cistercenca.