Ha estat un dia especial. Hui fa dihuit anys que vaig rebre l’ordenació sacerdotal. Són dates recurrents que constitueixen ocasions per donar gràcies. I així ho he fet; demà, si no passa res, ho celebrarem tots els companys junts. A més, hui ha sigut l’entranyable festa de Corpus i com és lògic, a Torrent és més que especial. Hauria descrit gustosament tot el munt de sensacions que una vesprada com la de hui desperta en mi. Però el dia ha acabat amb una trista notícia, encara que ja era esperada. El meu rector de la Parròquia de l’Assumpció es jubila definitivament i se’n va; ja té setanta-huit anys. Prompte en vindrà un de nou. Trenta anys entre nosaltres en són molts. D. Miguel va vindre en 1980. Jo tenia tretze anys i ho recorde com en somnis. Venia d’Argentina on havia passat dotze anys. Compromés amb la lluita contra la dictadura que patia aquell país, des del primer moment va mostrar-se com un home que transmet una fe compromesa; ha estat i és un treballador incansable, un home de Déu. No em cansaria d’escriure d’ell. Deixem-ho; si no, ni publicaré esta entrada. Ha estat –i espere seguisca sent-ho– un mestre i un germà, un company i un exemple, un amic i un pare. Venint de Torrent esta nit, els records se m’amuntegaven en la memòria perquè li dec tant del que cristianament i sacerdotalment sóc. Senzillament, gràcies, D. Miguel.
0 comentaris:
Publica un comentari