El proper dissabte, el dia 12 de juny, es compleixen cinquanta anys de la canonització de Sant Joan de Ribera. La cerimònia solemne va tindre lloc en la Basílica de Sant Pere de Roma i va ser presidida pel Papa Joan XXIII, de feliç memòria. que va nomenar Sant Joan de Ribera protector del Concili Ecumènic Vaticà II, la convocatòria del qual va anunciar inesperadament any i mig abans, per ser Joan de Ribera un bisbe reformador que va saber portar endavant amb resolució i encert les necessàries reformes del Concili tridentí. Hui, dijous, és a més la vuitava de Corpus: una setmana «ribereta», utilitzant un terme, traduït al valencià, de tradició col.legial. He posat l’un al títol perquè espere escriure almenys una entrada més. L’ocasió s’ho mereix. Ara pretenc simplement mirar tant enrere com el present per mostrar carinyosament i entranyablement que no he tingut més remei que tindre «devoció» al nostre Sant titolar perquè «m’ha perseguit» des què vaig nàixer. Motius objectius d’admiració i d’autèntica devoció n’hi ha i de sobra: això serà el tema de la segona entrada.
Diu ma mare que, sent molt menut, en més d’una ocasió vaig preguntar-li: ¿qui és eixe home? Al meu carrer hi ha uns taulellets de ceràmica d’Onda que representen Sant Joan de Ribera amb la iconografia més comuna: en actitud d’adoració a l’Eucaristia. Vegeu-los a la imatge adjunta: els versets que s’hi lligen són les primeres línees d’allò que se sol dir “Gojos” al Sant: com moltes manifestacions devocionals decimonòniques no m’agraden, especialment la resta del text que no s’hi mostra. Es composaren, si no m’equivoque, amb motiu de la beatificació que tingué lloc en 1796 per Pius VI. No em convenç tampoc la música: no té punt de comparança amb la dels “Gojos” a Sant Maür, màrtir, patró del Col.legi o als de la Mare de Déu de l’Antiga, advocació mariana al Col.legi d’arrel sevillana portada per Sant Joan de Ribera, tots dos del seu temps. Tornant: ma mare em contestava: «un sant». Ah! Problema aparentment resolt. Tots els dies eixe home (que va i resulta que era «un sant») contemplava la meua vida quotidiana al meu carrer.
Curiosament al meu poble és costum celebrar més bé els sants (és a dir, l’onomàstica) que no pas els aniversaris. Els amics ens solem felicitar el dia del sant, el nom del qual portem. Els aniversaris no és tan comú. Un d’ells, de nom Juan, ens convidava en gener, només passar Reis. «Si altres «Juans» ho celebren quan les fogueres d’estiu, ¿com és que tu ara?». «No ho sé; ma mare diu que és hui». Resolució de l’enigma: la festa de Sant Joan de Ribera és el 14 de gener. D’açò ens assabentàrem més tard. En aquell moment no posàvem més problemes: no calia qüestionar més una «convidaeta» a berenar.
Al tercer curs de Teologia ingresse com a col.legial becari al Col.legi del Patriarca. Llavors ja sabia qui era Sant Joan de Ribera. El meu pas per aquell Col.legi ha estat per a mi més que decisiu. Solc dir que si no hi hagués passat, potser seria també sacerdot; no, però, el sacerdot que sóc.
Primera destinació pastoral: Burjassot, Col.legi Major Sant Joan de Ribera i Parròquia de Sant Miquel. És en aquell moment quan m’assabente del perquè dels taulellets del meu carrer. A aquella casa va nàixer i viure un antic col.legial major del Col.legi de Burjassot (abans de guerra, hi havia al Col.legi tres sacerdots anomenats col.legials majors; cada dos anys es canviaven el càrrec: el subdirector passava a ser director, el director esdevenia ecònom, és a dir, l'encarregat dels «cacaus», que m’imagine en serien més en aquell moment, i l’ecònom passava a ser subdirector). Era D. Mariano Silla Navarro que va morir assassinat durant la Guerra pel fet de ser sacerdot. Abans del conflicte i la destrossa ja estaven els taulellets encomanats per D. Mariano; es varen destruir en 1936 i la família, passada la guerra, en va posar uns de nous intentant que fossen iguals i venien d’Onda: informació de ma mare provinent de «m’agüela» (perdoneu el barbarisme, però no identifique m’agüela amb el nom d’àvia). El que no sabia ma mare era que D. Mariano havia estat a Burjassot. Lloc del descobriment: un pergamí que està a hores d’ara a la sala de la xemeneia del Col.legi (o del fumeral, segons diem a L’Horta) on consten les víctimes de la casa durant la Guerra (tot escrit amb els térmens i les expressions pròpies del moment, que estalvie transcriure).
Constate un dia que van a enderrocar la susdita casa. Seria l’any 2001 ó 2002. Conec els amos; ma mare, lògicament, els coneix més (els familiars de D. Mariano que ja no hi vivien). Li dic que parle amb ells; si no volen els taulellets, me’ls quedaria de bon grat encara que els haja de pagar. Resultat de la investigació materna: «m’han dit que el constructor vol tornar-los a posar a la finca nova». Perfecte: així no es perdran i continuarà Sant Joan de Ribera «vigilant» el meu carrer. La meua germana decideix casar-se; xè, va i s’informen de les noves vivendes que s’hi van a construir, els agrada i en compren una. El balcó el tenen justament davall dels ja ben coneguts taulellets. Encara n’hi ha més: el constructor amb els amos decideixen posar-li nom a la finca. ¿Qui l’endevina? «Edificio El Patriarca».
Any 2005. Eh! Deixa el Grau de Gandia i a Burjassot. I ací estic, al Col.legi Major Sant Joan de Ribera.
Diu ma mare que, sent molt menut, en més d’una ocasió vaig preguntar-li: ¿qui és eixe home? Al meu carrer hi ha uns taulellets de ceràmica d’Onda que representen Sant Joan de Ribera amb la iconografia més comuna: en actitud d’adoració a l’Eucaristia. Vegeu-los a la imatge adjunta: els versets que s’hi lligen són les primeres línees d’allò que se sol dir “Gojos” al Sant: com moltes manifestacions devocionals decimonòniques no m’agraden, especialment la resta del text que no s’hi mostra. Es composaren, si no m’equivoque, amb motiu de la beatificació que tingué lloc en 1796 per Pius VI. No em convenç tampoc la música: no té punt de comparança amb la dels “Gojos” a Sant Maür, màrtir, patró del Col.legi o als de la Mare de Déu de l’Antiga, advocació mariana al Col.legi d’arrel sevillana portada per Sant Joan de Ribera, tots dos del seu temps. Tornant: ma mare em contestava: «un sant». Ah! Problema aparentment resolt. Tots els dies eixe home (que va i resulta que era «un sant») contemplava la meua vida quotidiana al meu carrer.
Curiosament al meu poble és costum celebrar més bé els sants (és a dir, l’onomàstica) que no pas els aniversaris. Els amics ens solem felicitar el dia del sant, el nom del qual portem. Els aniversaris no és tan comú. Un d’ells, de nom Juan, ens convidava en gener, només passar Reis. «Si altres «Juans» ho celebren quan les fogueres d’estiu, ¿com és que tu ara?». «No ho sé; ma mare diu que és hui». Resolució de l’enigma: la festa de Sant Joan de Ribera és el 14 de gener. D’açò ens assabentàrem més tard. En aquell moment no posàvem més problemes: no calia qüestionar més una «convidaeta» a berenar.
Al tercer curs de Teologia ingresse com a col.legial becari al Col.legi del Patriarca. Llavors ja sabia qui era Sant Joan de Ribera. El meu pas per aquell Col.legi ha estat per a mi més que decisiu. Solc dir que si no hi hagués passat, potser seria també sacerdot; no, però, el sacerdot que sóc.
Primera destinació pastoral: Burjassot, Col.legi Major Sant Joan de Ribera i Parròquia de Sant Miquel. És en aquell moment quan m’assabente del perquè dels taulellets del meu carrer. A aquella casa va nàixer i viure un antic col.legial major del Col.legi de Burjassot (abans de guerra, hi havia al Col.legi tres sacerdots anomenats col.legials majors; cada dos anys es canviaven el càrrec: el subdirector passava a ser director, el director esdevenia ecònom, és a dir, l'encarregat dels «cacaus», que m’imagine en serien més en aquell moment, i l’ecònom passava a ser subdirector). Era D. Mariano Silla Navarro que va morir assassinat durant la Guerra pel fet de ser sacerdot. Abans del conflicte i la destrossa ja estaven els taulellets encomanats per D. Mariano; es varen destruir en 1936 i la família, passada la guerra, en va posar uns de nous intentant que fossen iguals i venien d’Onda: informació de ma mare provinent de «m’agüela» (perdoneu el barbarisme, però no identifique m’agüela amb el nom d’àvia). El que no sabia ma mare era que D. Mariano havia estat a Burjassot. Lloc del descobriment: un pergamí que està a hores d’ara a la sala de la xemeneia del Col.legi (o del fumeral, segons diem a L’Horta) on consten les víctimes de la casa durant la Guerra (tot escrit amb els térmens i les expressions pròpies del moment, que estalvie transcriure).
Constate un dia que van a enderrocar la susdita casa. Seria l’any 2001 ó 2002. Conec els amos; ma mare, lògicament, els coneix més (els familiars de D. Mariano que ja no hi vivien). Li dic que parle amb ells; si no volen els taulellets, me’ls quedaria de bon grat encara que els haja de pagar. Resultat de la investigació materna: «m’han dit que el constructor vol tornar-los a posar a la finca nova». Perfecte: així no es perdran i continuarà Sant Joan de Ribera «vigilant» el meu carrer. La meua germana decideix casar-se; xè, va i s’informen de les noves vivendes que s’hi van a construir, els agrada i en compren una. El balcó el tenen justament davall dels ja ben coneguts taulellets. Encara n’hi ha més: el constructor amb els amos decideixen posar-li nom a la finca. ¿Qui l’endevina? «Edificio El Patriarca».
Any 2005. Eh! Deixa el Grau de Gandia i a Burjassot. I ací estic, al Col.legi Major Sant Joan de Ribera.
Bé, la segona part serà més seriosa. Sant Joan de Ribera s’ho mereix de totes totes.
P.D.: he aconseguit pujar els “Gojos” encara que l’audició és bastant deficient. No puc negar que, sentint-los, em vénen a la memòria i al cor molts entranyables records.
0 comentaris:
Publica un comentari