Després d'un més de juny (i un començament de juliol) certament esgotador, no només per les qüestions del Col.legi Major, sinó també per altres situacions en què m'he vist necessàriament compromés, reprenc la promesa d'una segona part sobre la figura de Sant Joan de Ribera.
De família noble, mecenes d’art i arquebisbe amb poder civil en algunes ocasions: no sembla que tinga una senzilla carta de presentació per allò que solem considerar un sant. Reconec que són més atractives altres figures com Francesc d’Assís, els màrtirs al llarg de la història, Vicent de Paül o actualment Teresa de Calcuta. No obstant, a la santedat no li és indiferent en absolut el moment històric, la persona concreta i les circumstàncies que li han correspost viure. El cristianisme ha contribuït decisivament a considerar la historicitat no com un element accessori per comprendre l’home sinó com un aspecte essencial: la història és més que un simple transcórrer del temps. És dins la història on es juga la realitat personal. La història personal de cadascú és el «lloc» on Déu i l’home es troben i Jesús de Natzaret, Déu i home, revelació plena del rostre de Déu Pare, se situa en un lloc i un temps concrets amb tots els condicionaments que allò comporta.
Joan de Ribera és fill del seu temps i això cal no oblidar-ho mai per no jutjar temps anteriors amb categories actuals i assumides com naturals i lògiques ara. Parlar de Joan de Ribera en una entrada com aquesta és poc més que impossible i impensable. Crec que sóc un poc injust al respecte. Bé. Senzillament subratllaré alguns trets que, al meu parer, són significatius. No puc ni vull negar que de la seua herència he begut i, en certa mesura, d’ell he aprés què és important i què no ho és tant en el ministeri que em correspon exercir.
De família noble, mecenes d’art i arquebisbe amb poder civil en algunes ocasions: no sembla que tinga una senzilla carta de presentació per allò que solem considerar un sant. Reconec que són més atractives altres figures com Francesc d’Assís, els màrtirs al llarg de la història, Vicent de Paül o actualment Teresa de Calcuta. No obstant, a la santedat no li és indiferent en absolut el moment històric, la persona concreta i les circumstàncies que li han correspost viure. El cristianisme ha contribuït decisivament a considerar la historicitat no com un element accessori per comprendre l’home sinó com un aspecte essencial: la història és més que un simple transcórrer del temps. És dins la història on es juga la realitat personal. La història personal de cadascú és el «lloc» on Déu i l’home es troben i Jesús de Natzaret, Déu i home, revelació plena del rostre de Déu Pare, se situa en un lloc i un temps concrets amb tots els condicionaments que allò comporta.
Joan de Ribera és fill del seu temps i això cal no oblidar-ho mai per no jutjar temps anteriors amb categories actuals i assumides com naturals i lògiques ara. Parlar de Joan de Ribera en una entrada com aquesta és poc més que impossible i impensable. Crec que sóc un poc injust al respecte. Bé. Senzillament subratllaré alguns trets que, al meu parer, són significatius. No puc ni vull negar que de la seua herència he begut i, en certa mesura, d’ell he aprés què és important i què no ho és tant en el ministeri que em correspon exercir.
«Qui desconeix la Bíblia, desconeix Crist», deia Sant Jeroni, l’autor de la traducció de la Bíblia al llatí a començaments del segle V, coneguda com «la Vulgata». Joan de Ribera hauria signat totalment esta afirmació. Ell va viure en un moment en què varen reviscolar a tota Europa els estudis bíblics amb l’ambient humanista del Renaixement i la tornada a les fonts i a les llengües originals del text sagrat. Joan de Ribera no només va participar d’est ambient sinó que hi va col.laborar activament. A la seua biblioteca personal que es conserva al Col.legi de Corpus Christi es poden trobar més de trenta Bíblies i molts estudis bíblics. Moltes d’elles estan mil.limètricament plenes d’anotacions i comentaris als màrgens. No són obra d’erudit. Són els fruits de l’estudi constant i de la pregària personal, tot al servei de la predicació: apunts, esquemes, esborranys dels sermons. Encara que ens puga resultar estrany, els bisbes a l’època de Joan de Ribera, no solien predicar; ho consideraven, com a molt, tasca dels membres de les ordes religioses (dominics, franciscans, etc.). Ell va considerar la predicació, basada en la Paraula de Déu, la seua principal missió i així ho exigia als sacerdots diocesans. Les lloances que fan d’ell personatges representatius del moment com Fra Lluís de Granada són més que significatives.
No es cap novetat dir de la centralitat de l’Eucaristia en la vida i en l’obra del Sant. No hi cal insistir massa. Com a fill del seu temps, en ressalta aquells aspectes que la reforma protestant negava: la presència real, substancial i permanent de Jesucrist en el sagrament que convida a la constant adoració i la dimensió actualitzadora ara i ací de l’únic sacrifici redemptor de la creu. L’església valenciana no li estarà suficientment agraïda per la exquisida sensibilitat que ens ha deixat com a herència vers el sagrament de l’Eucaristia. «Tibi post haec, fili mi, ultra quid faciam». Verset bíblic del llibre del Gènesi tret de context que va adoptar com a lema fent referència a l’Eucaristia: «Després d’acò, fill meu, què més puc fer per tu». I amb les categories socials del moment va saber traure de l’Eucaristia el sentit de compromís amb els més desvalguts: testimoniatge en donen els qui van viure a prop d’ell, encara que ell sempre intentàs complir la dita evangèlica: que no conega la teua mà dreta el que fa l’esquerra.
No es cap novetat dir de la centralitat de l’Eucaristia en la vida i en l’obra del Sant. No hi cal insistir massa. Com a fill del seu temps, en ressalta aquells aspectes que la reforma protestant negava: la presència real, substancial i permanent de Jesucrist en el sagrament que convida a la constant adoració i la dimensió actualitzadora ara i ací de l’únic sacrifici redemptor de la creu. L’església valenciana no li estarà suficientment agraïda per la exquisida sensibilitat que ens ha deixat com a herència vers el sagrament de l’Eucaristia. «Tibi post haec, fili mi, ultra quid faciam». Verset bíblic del llibre del Gènesi tret de context que va adoptar com a lema fent referència a l’Eucaristia: «Després d’acò, fill meu, què més puc fer per tu». I amb les categories socials del moment va saber traure de l’Eucaristia el sentit de compromís amb els més desvalguts: testimoniatge en donen els qui van viure a prop d’ell, encara que ell sempre intentàs complir la dita evangèlica: que no conega la teua mà dreta el que fa l’esquerra.
Se sol parlar de Joan de Ribera com d’un sant reformador, com ho varen ser també altres grans bisbes contemporanis seus com Carles Borromeu a Milà (Itàlia) o Francesc de Sales a Ginebra (a l’actual Suïssa), amb els quals va mantindre una molt interessant correspondència. Però, reformador, de què? Sobretot dels costums i la vida de sacerdots i bisbes. Una de les vergonyes de l’Església del seu temps era la total manca de testimoniatge evangèlic per part de molts que exercien el ministeri sacerdotal, que el consideraven més com un benefici que no com un servici. Molts bisbes no residien a les seues diòcesis; Joan de Ribera en poquíssimes ocasions isqué de la arxidiòcesi de València. Més encara: la va recórrer de cap a peus, de dalt a baix, amb els mitjans d’aleshores en nombroses ocasions visitant les parròquies i fundant-ne de noves per atendre millor els seus diocesans. I sabem ben bé que va treballar incansablement per elevar la formació del clergat i que ell va intentar ser testimoni d’una vida evangèlicament reformada.
No va ser un temps gens fàcil el que li va correspondre viure. L’ambient social i polític que es va trobar a l’antic Regne de València estava més que rebolicat. Durant els més de quaranta anys que Joan de Ribera va exercir el ministeri episcopal a les nostres terres no va tindre un altre remei, no volent-ho, que assumir funcions no pròpiament episcopals: fins i tot, durant dos anys (1602-1604), ser virrei del Regne per la seua consciència d’obediència al poder legítim del rei Felip III. El problema morisc va ser un dels més greus i dolorosos que es va resoldre com tothom sap cinc anys després que renunciara al càrrec de virrei. Com deia, jutjar amb categories actuals la seua actitud pel que fa a esta qüestió és fer-li un autèntica injustícia, encara que no es pot negar que resulta molt xocant i fins i tot «escandalós» a la nostra mentalitat actual; han passat, però, quatre-cents anys i cal comprendre la història i els esforços que Joan de Ribera va fer per solucionar la qüestió de manera distinta. Pel seu sentit de responsabilitat hagué de comprometre’s, com se sol dir, amb les qüestions del “món”. Personalment he pensat en ocasions que potser siga millor que quan ens toque presentar-nos davant Déu poder fer-ho amb bones obres encara que amb les mans un poc brutes que no amb les mans impol.lutes senzillament perquè no s’ha fet res: i és que qui no fa res, cert que no s’equivoca.
El motiu de les entrades sobre Sant Joan de Ribera era el cinquanta aniversari de la seua canonització. El calendari ens donarà prompte una altra ocasió per fixar-nos en ell. El 6 de gener de 1611 va morir al Col.legi que ell mateix va fundar per formar sacerdots «sants i savis». Tant de bo aprofitem els quatre-cents anys de la seua mort per descobrir noves dimensions de la seua personalitat i ens llevem de damunt alguns prejudicis que segueixen envoltant la seua gran figura.
El motiu de les entrades sobre Sant Joan de Ribera era el cinquanta aniversari de la seua canonització. El calendari ens donarà prompte una altra ocasió per fixar-nos en ell. El 6 de gener de 1611 va morir al Col.legi que ell mateix va fundar per formar sacerdots «sants i savis». Tant de bo aprofitem els quatre-cents anys de la seua mort per descobrir noves dimensions de la seua personalitat i ens llevem de damunt alguns prejudicis que segueixen envoltant la seua gran figura.
La cançó de Lucio Dalla que afegisc no té absolutament res a veure amb l'entrada però la casualitat ha fet que l'haja trobada fa uns moments, ja feia molt de temps que no l'havia sentida i em porta a la memòria alguns entranyables records dels meus primers temps a Roma. ¡Ai, la Roma laica!
0 comentaris:
Publica un comentari