Encara ressonàncies de l'agost (2)... i de fa ben poc

«El valencià, quan pensa en la seva entitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és ni carn ni peix. No és un atzar, per exemple, que no hagi pogut produir-se un “nacionalisme valencià” seriós, ni que els episòdics intents realitzats en aquesta direcció hagin estat flàccids i pinto­rescos. D’aquí el “marginalisme” permanent dels valencians, en el pla de la consciència col.lectiva. Ni el més desarrelat ni el més insensible dels homes de la meva terra no acaba d’eludir aquesta sensació d’ambigüitat. I és una ambigüitat paralitzadora, enervant. No crec que sigui irremeiable, naturalment –si ho cregués no escriuria aquest llibre: fóra perdre el temps–; però cal reconèixer que cons­tituirà una rèmora greu per al futur del país, en una etapa pròxima» (J. Fuster, Nosaltres, els valencians)

Dues anècdotes significatives. La Seu de València publica, no sé si bimensualment, una revista en què es tracten qüestions d’art i d’història de la Catedral. El darrer número conté un interessant dossier sobre la porta de l’Almoina, la porta romànica, la part més antiga de l’edifici. Em resistia a comprar-la. Per què? Tots els articles són bilingües. Sí, però en castellà i en anglés. Reconec que per als turistes és raonable que estiga en anglés; també que en castellà ho entendrà més gent. Bé. Però que a la revista de la Seu valentina no hi haja cap article en valencià! Amb un poc d’esforç alguns podrien estar escrits en totes tres llengües, altres en anglés i castellà, altres en valencià i anglés... o en les combinacions que es puguen i vulguen fer. Ho vaig comentar a la dependenta d’una llibreria religiosa on es venia la revista i em donava la raó. Poques setmanes després, en tornar-ho a comentar, em va donar l’explicació. Li ho havia dit al canonge encarregat de la publicació. Resposta: «no cal; quan grups valencians visiten la Seu demanen sempre en castellà la visita guiada o la guia escrita i la rebutgen en valencià. Només ho demanen el visitants catalans. Quin sentit té, per tant, escriure a la revista en valencià?». Un poc avergonyit, a la fi l’he comprada, la revista.

La segona: cada any, per al programa de festes de setembre de Burjassot em demanen un article sobre sant Joan de Ribera. El solc fer en valencià. Un dia, al carrer, em vaig trobar amb dues persones de parla valenciana que em varen donar l’enhorabona per l’article d’enguany. Ara bé. Varen afegir: «llàstima que estiga en valencià». Per què?» vaig reaccionar sorprés. «Perquè no queda massa bé en valencià sent tan interessant». Surrealista. Un poc molest vaig dir-los: «si tots tres fossem francesos i ens dolguessen que un escrit estiga escrit en francés, l’escena seria ben estranya i irracional». Un poc patètic.

Conclusió: no tenim remei. Trist, ben trist. Què fer? Senzillament actuar amb tota naturalitat. Com? Fent quotidianament normal allò que és anormal. Sense cap motivació d’enfrontament; ja n’estem cansats, almenys jo. Hui he donat un passet. Ha tingut lloc l’acte solemne d’inauguració de curs al Col.legi Major amb el Sr. Arquebisbe inclòs. Les meues paraules i la lectura de la memòria del curs passat s’han fet en valencià, amb naturalitat i com si fos la cosa més normal del món. Alguns, en acabar l’acte (especialment algun membre del Patronat) m’han fet una pregunta: «per què en valencià?». Resposta: «i per què no?». Quan eixa pregunta no es faça, allò que és anormal haurà esdevingut normal. Costarà. Com diu Fuster, però, no crec que siga irremeiable. Amb eixa esperança ho he fet. Intentaré continuar donant passets; espere no cansar-me massa.

Encara no és Nadal. Però cal anar assajant alguna cançó nadalenca. A més a més, m'agrada, i amb això ja està justificat que l'afegisca.