«Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot allò que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconéixer-lo.
Jesús els preguntà:
‒ De què parleu entre vosaltres mentre aneu caminant?
Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:
‒ ¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps allò que hi ha passat estos dies?
Els preguntà:
‒ Què hi ha passat?
Li contestaren:
‒ El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el varen entregar perquè el condemnaren a mort, i el varen crucificar. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però hui és ja el tercer dia des que han passat estes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han alarmat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels nostres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l'han vist.
Aleshores Jesús els digué:
‒ Lents d'enteniment i de cor per a creure tot allò que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patira tot això abans d'entrar a la seua glòria?
Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es referixen a ell.
Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguira més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li:
‒ Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.
I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el varen reconéixer, però ell desaparegué de davant d’ells. I es varen dir l'un a l'altre:
‒ ¿No és veritat que el nostre cor s'abrasia dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?
Llavors mateix es varen alçar de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allí varen trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els varen dir:
‒ Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!
També ells contaven allò que havia passat pel camí i com l’havien reconegut quan partia el pa» (Lc 24,13-35)
Queda’t amb nosaltres
Pels camins d’aquesta vida,
sense veure-ho del tot clar,
amb el pas feixuc i força capficats.
Has sortit al nostre encontre,
t’has posat a caminar
i per la nostra conversa has preguntat.
Ens expliques l’Escriptura
Com ningú no ho ha fet mai
i et reveles en el gest de partir el pa…
QUEDA’T AMB NOSALTRES
QUE EL DIA JA COMENÇA A DECLINAR
QUEDA’T AMB NOSALTRES
QUI CAMINA AMB TU, JESÚS, MAI NO ES PERDRÀ.
Quan arriba l’hora baixa
tu fas com el que se’n va,
però nosaltres t’insistim entusiasmats.
Has entrat a casa nostra,
t’has deixat acomodar
i et mirem als ulls amb el cor abrusat.
Aixequem-nos de la taula,
Anem a trobar els germans:
“Realment és Ell, Déu l’ha ressuscitat”!
Aplegats en el seu Nom
tornarem a caminar
fins que torni ple de glòria i majestat!
BONA PASQUA
3 comentaris:
"La samaritana se fue quedando sola en el camino. Sobre sus hombros se tendía la oscuridad de la tumba de Josef. Sintió frío y miedo de niña desamparada, y buscó el refugio del pozo de Jacob, y besaba su piedra y gemía:
-¡Rabbi, Rabbi! ¿Por qué has resucitado para subirte al cielo?..."
Gabriel Miró, "Figuras de la Pasión del Señor"
Bona Pasqua, JOsé Vicente.
Bona Pasqua, Jesús. Moltes gràcies. Molt bonic i molt humà el fragment de Gabriel Miró. Saps ben bé que si ens felicitem és perquè la resurrecció de Crist és una bona notícia (també per a aquella samaritana) i gràcies a això han (i hem) pogut experimentar la seua presència molts "samaritans" i "samaritanes" al llarg dels temps. "Si l'esperança que tenim posada en Crist no va més enllà d'esta vida, som els qui fem més llàstima de tots els hòmens" (1Co 15,19).
No obstant, Jesús, comprenc i em sent ben prop de la samaritana.
«Si el món ja és tan formós, Senyor, si es mira
amb la pau vostra a dintre de l’ull nostre,
què més ens podeu dar en una altra vida?
Per’xò estic tan gelós dels ulls, i el rostre,
i el cos que m’heu donat, Senyor, i el cor
que s’hi mou sempre... i temo tant la mort!
...
Tant se val! Aquest món, sia com sia,
tan divers, tan extens, tan temporal;
aquesta terra, amb tot lo que s’hi cria,
és ma pàtria, Senyor; i no podria
ésser també una pàtria celestial?
Home só i és humana ma mesura
per tot quant puga creure i esperar:
si ma fe i ma esperança aquí s’atura
me’n fareu una culpa més enllà?
Més enllà veig el cel i les estrelles,
i encara allí voldria ésser-hi hom:
si heu fet les coses a mos ulls tan belles,
si heu fet mos ulls i mos sentits per elles,
per què acluca’ls cercant un altre com?
Si per mi com aquest no n’hi haurà cap!
Ja ho sé que sou, Senyor; però on sou, qui ho sap?
Tot lo que veig se vos assembla en mi...
Deixeu-me creure, doncs, que sou aquí.
I quan vinga aquella hora de temença
en què s’acluquen aquests ulls humans,
obriu-me’n, Senyor, uns altres de més grans
per contemplar la vostra faç immensa.
Sia’m la mort una major naixença!»
Joan Maragall, "Cant espiritual"
Publica un comentari