Un torrentí en Burjassot

Punt... i seguit

2012-01-07T00:27:00.002+01:00

Han acabat les festes. Com sempre, amb eixa doble sensació de malenconia (¡com no!) i de descans. Bé, ja han passat. Em quede amb allò que em va dir una amiga de Burjassot. Els qui tenim la sort de ser cristians no només celebrem Nadal com ho fan tots, sinó que ho fem sabent ben bé per què el celebrem i, a més, eixe desig que molts expressen dient que tant de bo fóra Nadal tot l'any per a nosaltres no és un desig sinó una realitat. Salutacions a qui en estes festes m'han comentat que de tant en tant seguixen este blog i que els agradaria que escrivira més sovint (curiosament un cosí i tres amics del Grau: açò de la xarxa és cosa seriosa). No vull fer d'allò un propòsit de l'any nou: realment no en faig cap. Senzillament, ho intentaré.
P.D.: he canviat la capçalera. Són els arquets de baix i el barranc de l'horteta. No és l'aqüeducte de Segòvia, lògicament. Però aquell és a Segòvia i estos són... a Torrent. I això els fa qualitativament diferents. És clar, a favor dels arquets.

Lluís Duch

2011-09-14T17:18:00.000+02:00

Lluís Duch és monjo de Montserrat i, al meu parer, un dels millors especialistes en Antropologia, i específicament en Antropologia de la Religió. En té de molt bons treballs i investigacions. He llegit esta entrevista i m'ha agradat. A falta de reflexió pròpia, benvinguda la d'un altre, i més sent qui és.

Lluís Duch. La Vanguardia

Molt bé. L'enhorabona

2011-09-09T18:32:00.001+02:00

Tot un "senyor" dins i fora del camp de futbol. Val la pena vore'l i sentir-lo.

Pep Guardiola rep la medalla d'or del Parlament de Catalunya

Queda't amb nosaltres

2011-05-01T02:19:00.006+02:00

«Aquell mateix dia, dos dels deixebles feien camí cap a un poble anomenat Emmaús, que es trobava a onze quilòmetres de Jerusalem, i conversaven entre ells de tot allò que havia passat. Mentre conversaven i discutien, Jesús mateix se’ls va acostar i es posà a caminar amb ells, però els seus ulls eren incapaços de reconéixer-lo.

Jesús els preguntà:

‒ De què parleu entre vosaltres mentre aneu caminant?

Ells es van aturar amb un posat de decepció, i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:

‒ ¿Tu ets l'únic foraster dels que hi havia a Jerusalem que no saps allò que hi ha passat estos dies?

Els preguntà:

‒ Què hi ha passat?

Li contestaren:

‒ El cas de Jesús de Natzaret, un profeta poderós en obres i en paraules davant de Déu i de tot el poble: els nostres grans sacerdots i els altres dirigents el varen entregar perquè el condemnaren a mort, i el varen crucificar. Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel. Però hui és ja el tercer dia des que han passat estes coses! És cert que algunes dones del nostre grup ens han alarmat: han anat de bon matí al sepulcre, no hi han trobat el seu cos i han tornat dient que fins havien tingut una visió d'àngels, els quals asseguraven que ell viu. Alguns dels nostres han anat també al sepulcre i ho han trobat tot tal com les dones havien dit, però a ell no l'han vist.

Aleshores Jesús els digué:

‒ Lents d'enteniment i de cor per a creure tot allò que havien anunciat els profetes! ¿No calia que el Messies patira tot això abans d'entrar a la seua glòria?

Llavors, començant pels llibres de Moisès i continuant pels de tots els profetes, els va explicar tots els passatges de les Escriptures que es referixen a ell.

Mentrestant, s'acostaven al poble on anaven i ell va fer com si seguira més enllà. Però ells van insistir amb força dient-li:

‒ Queda't amb nosaltres, que es fa tard i el dia ja ha començat a declinar.

I va entrar per quedar-se amb ells. Quan s'hagué posat amb ells a taula, prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava. Llavors se’ls obriren els ulls i el varen reconéixer, però ell desaparegué de davant d’ells. I es varen dir l'un a l'altre:

‒ ¿No és veritat que el nostre cor s'abrasia dins nostre mentre ens parlava pel camí i ens obria el sentit de les Escriptures?

Llavors mateix es varen alçar de taula i se’n tornaren a Jerusalem. Allí varen trobar reunits els Onze i els qui eren amb ells, que els varen dir:

‒ Realment el Senyor ha ressuscitat i s'ha aparegut a Simó!

També ells contaven allò que havia passat pel camí i com l’havien reconegut quan partia el pa» (Lc 24,13-35)

Queda’t amb nosaltres

Pels camins d’aquesta vida,

sense veure-ho del tot clar,

amb el pas feixuc i força capficats.

Has sortit al nostre encontre,

t’has posat a caminar

i per la nostra conversa has preguntat.

Ens expliques l’Escriptura

Com ningú no ho ha fet mai

i et reveles en el gest de partir el pa…

QUEDA’T AMB NOSALTRES

QUE EL DIA JA COMENÇA A DECLINAR

QUEDA’T AMB NOSALTRES

QUI CAMINA AMB TU, JESÚS, MAI NO ES PERDRÀ.

Quan arriba l’hora baixa

tu fas com el que se’n va,

però nosaltres t’insistim entusiasmats.

Has entrat a casa nostra,

t’has deixat acomodar

i et mirem als ulls amb el cor abrusat.

Aixequem-nos de la taula,

Anem a trobar els germans:

“Realment és Ell, Déu l’ha ressuscitat”!

Aplegats en el seu Nom

tornarem a caminar

fins que torni ple de glòria i majestat!

BONA PASQUA

Una carta

2010-11-20T20:54:00.002+01:00

Acaba d'arribar-me'n un altre exemplar. Me l'envia ara el director de l'Institut Social del Treball de la diòcesi. Les qüestions que s'hi tracten mereixen una reflexió tranquil.la, com sempre. No obstant això, els testimoniatges són importants. Com este, moltíssims més (i per suposat no només de gent creient). Aquest blog sembla tindre vocació de cementeri de bones intencions: sempre "ad calendas graecas". A falta de més, adjunte la carta. La deixe tal i com m'ha arribat (amb faltes i incorreccions). Si faig per "corregir-la", es quedarà sent un mort més d'aquell cementeri.

CARTA DE UN SACERDOTE CATOLICO AL NEW YORK TIMES

Querido hermano y hermana periodista:

Soy un simple sacerdote católico. Me siento feliz y orgulloso de mi vocación. Hace veinte años que vivo en Angola como misionero.

Me da un gran dolor por el profundo mal que personas que deberían de ser señales del amor de Dios, sean un puñal en la vida de inocentes.

No hay palabra que justifique tales actos... No hay duda que la Iglesia no puede estar, sino del lado de los débiles, de los más indefensos.

Por lo tanto todas las medidas que sean tomadas para la protección, prevención de la dignidad de los niños será siempre una prioridad absoluta.

Veo en muchos medios de información, sobre todo en vuestro periódico la ampliación del tema en forma morbosa, investigando en detalles la vida de algún sacerdote pedófilo. Así aparece uno de una ciudad de USA, de la década del 70, otro en Australia de los años 80 y así de frente, otros casos recientes… Ciertamente todo condenable! Se ven algunas presentaciones periodísticas ponderadas y equilibradas, otras amplificadas, llenas de preconceptos y hasta odio.

¡Es curiosa la poca noticia y desinterés por miles y miles de sacerdotes que se consumen por millones de niños, por los adolescentes y los más desfavorecidos en los cuatro ángulos del mundo! Pienso que a vuestro medio de información no le interesa que yo haya tenido que transportar, por caminos minados en el año 2002, a muchos niños desnutridos desde Cangumbe a Lwena (Angola), pues ni el gobierno se disponía y las ONG’s no estaban autorizadas; que haya tenido que enterrar decenas de pequeños fallecidos entre los desplazados de guerra y los que han retornado; que le hayamos salvado la vida a miles de personas en México mediante el único puesto médico en 90.000 km2, así como con la distribución de alimentos y semillas; que hayamos dado la oportunidad de educación en estos 10 años y escuelas a más de 110.000 niños...

No es de interés que con otros sacerdotes hayamos tenido que socorrer la crisis humanitaria de cerca de 15.000 personas en los acuartelamientos de la guerrilla, después de su rendición, porque no llegaban los alimentos del Gobierno y la ONU. No es noticia que un sacerdote de 75 años, el P. Roberto, por las noches recorra las ciudad de Luanda curando a los chicos de la calle, llevándolos a una casa de acogida, para que se desintoxiquen de la gasolina, que alfabeticen cientos de presos; que otros sacerdotes, como P. Stefano, tengan casas de pasaje para los chicos que son golpeados, maltratados y hasta violentados y buscan un refugio.

Tampoco que Fray Maiato con sus 80 años, pase casa por casa confortando los enfermos y desesperados. No es noticia que más de 60.000 de los 400.000 sacerdotes, y religiosos hayan dejado su tierra y su familia para servir a sus hermanos en una leprosería, en hospitales, campos de refugiados, orfanatos para niños acusados de hechiceros o huérfanos de padres que fallecieron con Sida, en escuelas para los más pobres, en centros de formación profesional, en centros de atención a cero positivos… o sobretodo, en parroquias y misiones dando motivaciones a la gente para vivir y amar.

No es noticia que mi amigo, el P. Marcos Aurelio, por salvar a unos jóvenes durante la guerra en Angola, los haya transportado de Kalulo a Dondo y volviendo a su misión haya sido ametrallado en el camino; que el hermano Francisco, con cinco señoras catequistas, por ir a ayudar a las áreas rurales más recónditas hayan muerto en un accidente en la calle; que decenas de misioneros en Angola hayan muerto por falta de socorro sanitario, por una simple malaria; que otros hayan saltado por los aires, a causa de una mina, visitando a su gente. En el cementerio de Kalulo están las tumbas de los primeros sacerdotes que llegaron a la región…Ninguno pasa los 40 años.

No es noticia acompañar la vida de un Sacerdote “normal” en su día a día, en sus dificultades y alegrías consumiendo sin ruido su vida a favor de la comunidad que sirve.

La verdad es que no procuramos ser noticia, sino simplemente llevar la Buena Noticia, esa noticia que sin ruido comenzó en la noche de Pascua. Hace más ruido un árbol que cae que un bosque que crece.

No pretendo hacer una apología de la Iglesia y de los sacerdotes. El sacerdote no es ni un héroe ni un neurótico. Es un simple hombre, que con su humanidad busca seguir a Jesús y servir sus hermanos. Hay miserias, pobrezas y fragilidades como en cada ser humano; y también belleza y bondad como en cada criatura…

Insistir en forma obsesionada y persecutoria en un tema perdiendo la visión de conjunto crea verdaderamente caricaturas ofensivas del sacerdocio católico en la cual me siento ofendido.

Sólo le pido amigo periodista, busque la Verdad, el Bien y la Belleza.

Eso lo hará noble en su profesión.

En Cristo,

P. Martín Lasarte sdb

Senzillament, m'ofén

2010-11-17T23:13:00.001+01:00

Sí, me l'ha enviat un amic. Què voleu que faça? M'ofén com si ho feren amb ma mare. No tinc ganes de comentaris. Potser un altre dia.

http://www.youtube.com/watch?v=J73RbwjdokY

Encara ressonàncies de l'agost (2)... i de fa ben poc

2010-11-13T00:34:00.004+01:00

«El valencià, quan pensa en la seva entitat de poble, es troba “incert”: pressent que no és ni carn ni peix. No és un atzar, per exemple, que no hagi pogut produir-se un “nacionalisme valencià” seriós, ni que els episòdics intents realitzats en aquesta direcció hagin estat flàccids i pintorescos. D’aquí el “marginalisme” permanent dels valencians, en el pla de la consciència col.lectiva. Ni el més desarrelat ni el més insensible dels homes de la meva terra no acaba d’eludir aquesta sensació d’ambigüitat. I és una ambigüitat paralitzadora, enervant. No crec que sigui irremeiable, naturalment –si ho cregués no escriuria aquest llibre: fóra perdre el temps–; però cal reconèixer que constituirà una rèmora greu per al futur del país, en una etapa pròxima» (J. Fuster, Nosaltres, els valencians)

Dues anècdotes significatives. La Seu de València publica, no sé si bimensualment, una revista en què es tracten qüestions d’art i d’història de la Catedral. El darrer número conté un interessant dossier sobre la porta de l’Almoina, la porta romànica, la part més antiga de l’edifici. Em resistia a comprar-la. Per què? Tots els articles són bilingües. Sí, però en castellà i en anglés. Reconec que per als turistes és raonable que estiga en anglés; també que en castellà ho entendrà més gent. Bé. Però que a la revista de la Seu valentina no hi haja cap article en valencià! Amb un poc d’esforç alguns podrien estar escrits en totes tres llengües, altres en anglés i castellà, altres en valencià i anglés... o en les combinacions que es puguen i vulguen fer. Ho vaig comentar a la dependenta d’una llibreria religiosa on es venia la revista i em donava la raó. Poques setmanes després, en tornar-ho a comentar, em va donar l’explicació. Li ho havia dit al canonge encarregat de la publicació. Resposta: «no cal; quan grups valencians visiten la Seu demanen sempre en castellà la visita guiada o la guia escrita i la rebutgen en valencià. Només ho demanen el visitants catalans. Quin sentit té, per tant, escriure a la revista en valencià?». Un poc avergonyit, a la fi l’he comprada, la revista.

La segona: cada any, per al programa de festes de setembre de Burjassot em demanen un article sobre sant Joan de Ribera. El solc fer en valencià. Un dia, al carrer, em vaig trobar amb dues persones de parla valenciana que em varen donar l’enhorabona per l’article d’enguany. Ara bé. Varen afegir: «llàstima que estiga en valencià». Per què?» vaig reaccionar sorprés. «Perquè no queda massa bé en valencià sent tan interessant». Surrealista. Un poc molest vaig dir-los: «si tots tres fossem francesos i ens dolguessen que un escrit estiga escrit en francés, l’escena seria ben estranya i irracional». Un poc patètic.

Conclusió: no tenim remei. Trist, ben trist. Què fer? Senzillament actuar amb tota naturalitat. Com? Fent quotidianament normal allò que és anormal. Sense cap motivació d’enfrontament; ja n’estem cansats, almenys jo. Hui he donat un passet. Ha tingut lloc l’acte solemne d’inauguració de curs al Col.legi Major amb el Sr. Arquebisbe inclòs. Les meues paraules i la lectura de la memòria del curs passat s’han fet en valencià, amb naturalitat i com si fos la cosa més normal del món. Alguns, en acabar l’acte (especialment algun membre del Patronat) m’han fet una pregunta: «per què en valencià?». Resposta: «i per què no?». Quan eixa pregunta no es faça, allò que és anormal haurà esdevingut normal. Costarà. Com diu Fuster, però, no crec que siga irremeiable. Amb eixa esperança ho he fet. Intentaré continuar donant passets; espere no cansar-me massa.

Encara no és Nadal. Però cal anar assajant alguna cançó nadalenca. A més a més, m'agrada, i amb això ja està justificat que l'afegisca.

Ressonàncies de l'agost

2010-10-06T01:38:00.006+02:00

De l’agost? Sí, de l’agost. Ja fa més d’un mes que va acabar. Per què no de l’estiu? No seria exacte. Juliol no acabava mai; fins i tot es va estendre durant els primers dies d’agost. Va ser encetar el mes de setembre i tot va començar a rodar com sempre. I igualment l’octubre. No m’agrada gens la calor i a l’agost en va fer i molta. Però l’agost d’enguany ha estat especial. I no per res extraordinari.

Ja feia temps que no m’endinsava en un treball intens d’investigació filosòfica. Potser que des de l’estada a Magúncia. Només tres llibres de Zubiri: densíssims, durs, aparentment impenetrables... però apassionants. Darrere d’un llenguatge filosòfic en part tradicional en part nou, tota una crítica fina però radical i tombant de la modernitat. Esta investigació em tenia pres matí i part de la vesprada. Després, família i alguns amics.

Però algunes nits, estones els caps de setmana, he fet altres lectures que potser siguen motius de reflexió en entrades posteriors.

En juny vaig comprar a la llibreria de la Universitat un llibret menut el títol del qual em va atraure: Sud enllà. El País Valencià vist des de Catalunya. Tot un seguit d’intel.lectuals catalans que en breus articles comentaven com es veu el País Valencià actual des de Catalunya. Molt interessant. El cuc que se’m va remoure a Poblet, com comentava a una entrada anterior, continua fent forat. Aquella lectura em va conduir necessàriament a rellegir Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Com solc escriure la data en què llig els llibres, vaig poder comprovar que feia exactament vint-i-cinc anys: juny de 1985. Calia per tant celebrar l’efemèride fent una nova lectura. Vaig adonar-me de quant li devia i li dec a aquell llibre. I no perquè combregue amb totes les seues tesis, sinó perquè hi vaig trobar el bressol d’una part de la meua història de la qual em sent pagat i que desitge no siga només un temps passat sinó actuant al present. Sí. Renunciar-hi seria renegar de mi mateix.

Sentint la ràdio en francés mitjançant l’internet, vaig anar a parar a un programa que consistia en la lectura quotidiana d’uns fragments d’una novel.la que vaig llegir fa uns quants anys en italià (en castellà o en català no hi havia manera de trobar-la i encara no m’aclaria massa en francés): Journal d’un curé de campagne de Georges Bernanos. Podia baixar-me els fragments i sentir-los amb el mp3. Sabia que la vaig comprar a París quan hi vaig estar en 1999. La vaig trobar i, ara sí, la vaig llegir a poc a poc en francés. Impressionant: la lluita entre el pecat i la gràcia; la misèria real i moral de la França profunda i camperola, una agra crítica de la moral burgesa tan allunyada de l’esperit evangèlic, els patiments físics i sobretot espirituals d’un jove rector d’una mísera parròquia... Espere poder rellegir algun tros per comentar-lo ací. Val la pena.

Ja tinc dos temes. Ara em falta el temps. Almenys he retornat una vegada més a escriure al blog. Volia haver-ho fet ahir. Celebràvem Sant Francesc i els dos anys anteriors no vaig faltar a la cita. Que ressone el càntic de les criatures en català encara que la qualitat no siga “excel.lent”. I que seguisca també ressonant un agost que ja enyore.

Agost (Els Pets)

Càntic de les criatures

Caldrà pegar-li mos

2010-07-26T13:20:00.003+02:00

Va passant el mes de juliol. Hui ja és 26. I no s’acaba el mes. He tingut hui algunes visites: me n’he alegrat; sí, però ja no he fet res del que havia previst. El telèfon no para de sonar: tots volen informació sobre el Col.legi, preus, condicions, etc. N’estic fart. A tots la mateixa cançoneta. Esta vesprada, l’arquitecte: algunes obres que s’han de fer i alguns problemes que cal resoldre. Demà, encara reunió de Patronat del Col.legi Domus a hora de dinar, visita d’un alumne que té pendent una de les assignatures de Filosofia; vore i decidir d’on traure uns quants «duros» per pagar factures pendents i passar el mes d’agost, anar a València dimecres o dijous, visita al dentista perquè se m’ha caigut un «empaste» i veig les estrelles cada volta que menge d’eixa banda... i més. Veig davant meu el llibre que hauria d’haver rellegit estos dies i encara no li he pegat mos. No en tinc ganes. Què té a vore l’essència, la subjectualitat o la substancialitat amb la meua quotidianitat? No ho sé. Hauré de començar-lo i descobrir-ho. No em puc queixar. Tot és posar-s'hi. A vore si pot ser esta vesprada... o dimecres... o a l’agost.

Torrent, de festes

2010-07-24T12:30:00.007+02:00

Hui comencen les festes dels Sants de la Pedra. Fa uns trenta anys eren unes festes moribundes (quasi inexistents) que els primers governs socialistes de la ciutat van voler fer reviscolar anomenant-les «festes populars», intentant deixar de banda tota referència als sants patrons de la ciutat i centrant-les als barris perifèrics d’on «se suposava» que provenien la major part dels vots socialistes És la explicació que se sol donar: no sé si és totalment exacta. De tota manera, tinc la impressió que així ho va entendre cert sector de la població i va reaccionar començant com qui no vol la «tradició» dels moros i cristians: primerament portant de pobles del sud algunes «filaes» que desfilaven pel nucli antic; a poc a poc gent del poble va decidir disfressar-se i formar-ne alguna. A hores d’ara en són un fum. Sincerament no sé quantes «filaes» mores i cristianes existeixen. I en formen part gent de «dretes», de «esquerres», de «dalt» i de «baix». S’ha aconseguit que les successives administracions municipals (del PSOE o ara del PP) les anaren assumint i han esdevingut festes patronals de moros i cristians en honor dels Sants de la Pedra. Sent seminarista hi vaig participar en alguna ocasió amb els amics portant de beure amb carrets de «Mercadona» i amb gilava (no sé si s'escriu i es diu així) en la baixada de les tropes mores i cristianes el 29 per la nit (la festa és el dia 30): un poc patètic quan ho pense. Sent sacerdot em vaig disfressar tres o quatre voltes mig convidat formant part del «boato» del capità moro o cristià. Ja me’n vaig cansar. L’any passat se’m va ocórrer convidar alguns amics de Burjassot a vore la baixada. Me’n vaig penedir: feia una calor sufocant i la desfilada no acabava mai. Era la meua impressió. Ells diuen que s’ho varen passar bé. No ho sé. Potser era la primera vegada i els va agradar. No sé què faré enguany. Vaig passar tanta calor que no sé si hi baixaré.

És bastant comú en pobles valencians el patronatge dels Sants de la Pedra. No deixa de ser curiós que uns màrtirs de Pèrsia del segle IV (si no m’equivoque) siguen els sants protectors de les collites davant les tan temudes pedregades. Se’n conten moltes raons. És una tradició de l’Edat Mitjana que compartim amb molts altres indrets de l’antiga Corona d’Aragó i de l’Occitània. Generalment la gent no sap ni qui són. Casualment vaig descobrir que «les seues restes o relíquies» es troben als peus de l’altar de la Basílica de Sant Marc a la plaça de Venècia a Roma. Hi havia fins i tot frescos que en narraven el martiri. Passa també a Torrent amb la festa de Sant Blai, un bisbe màrtir d’Armènia d’aquells segles. A on para Armènia? Molt lluny. Ah! A Sant Vicent, que va patir el martiri a València, se li té molta devoció a molts lloc de l’església oriental. M’imagine que quan es pregunten aquells on és València, la resposta siga semblant: lluny, al cul del món.

Bé. Que els qui tinguen vacances i puguen gaudir de la festa, que ho facen. I els qui fan la festa també sàpien respectar el descans dels qui treballen i s’han d’aixecar de bon matí. És un problema que tots els anys és tema de discussió i amb raó. I que les «bufes» siguen menys freqüents. És, potser, un dels grans defectes d’estes jóvens festes. ¡Bona festa!... per qui en tinga ganes.

Sant Joan de Ribera (2)

2010-07-07T19:11:00.004+02:00

Després d'un més de juny (i un començament de juliol) certament esgotador, no només per les qüestions del Col.legi Major, sinó també per altres situacions en què m'he vist necessàriament compromés, reprenc la promesa d'una segona part sobre la figura de Sant Joan de Ribera.
De família noble, mecenes d’art i arquebisbe amb poder civil en algunes ocasions: no sembla que tinga una senzilla carta de presentació per allò que solem considerar un sant. Reconec que són més atractives altres figures com Francesc d’Assís, els màrtirs al llarg de la història, Vicent de Paül o actualment Teresa de Calcuta. No obstant, a la santedat no li és indiferent en absolut el moment històric, la persona concreta i les circumstàncies que li han correspost viure. El cristianisme ha contribuït decisivament a considerar la historicitat no com un element accessori per comprendre l’home sinó com un aspecte essencial: la història és més que un simple transcórrer del temps. És dins la història on es juga la realitat personal. La història personal de cadascú és el «lloc» on Déu i l’home es troben i Jesús de Natzaret, Déu i home, revelació plena del rostre de Déu Pare, se situa en un lloc i un temps concrets amb tots els condicionaments que allò comporta.
Joan de Ribera és fill del seu temps i això cal no oblidar-ho mai per no jutjar temps anteriors amb categories actuals i assumides com naturals i lògiques ara. Parlar de Joan de Ribera en una entrada com aquesta és poc més que impossible i impensable. Crec que sóc un poc injust al respecte. Bé. Senzillament subratllaré alguns trets que, al meu parer, són significatius. No puc ni vull negar que de la seua herència he begut i, en certa mesura, d’ell he aprés què és important i què no ho és tant en el ministeri que em correspon exercir.

«Qui desconeix la Bíblia, desconeix Crist», deia Sant Jeroni, l’autor de la traducció de la Bíblia al llatí a començaments del segle V, coneguda com «la Vulgata». Joan de Ribera hauria signat totalment esta afirmació. Ell va viure en un moment en què varen reviscolar a tota Europa els estudis bíblics amb l’ambient humanista del Renaixement i la tornada a les fonts i a les llengües originals del text sagrat. Joan de Ribera no només va participar d’est ambient sinó que hi va col.laborar activament. A la seua biblioteca personal que es conserva al Col.legi de Corpus Christi es poden trobar més de trenta Bíblies i molts estudis bíblics. Moltes d’elles estan mil.limètricament plenes d’anotacions i comentaris als màrgens. No són obra d’erudit. Són els fruits de l’estudi constant i de la pregària personal, tot al servei de la predicació: apunts, esquemes, esborranys dels sermons. Encara que ens puga resultar estrany, els bisbes a l’època de Joan de Ribera, no solien predicar; ho consideraven, com a molt, tasca dels membres de les ordes religioses (dominics, franciscans, etc.). Ell va considerar la predicació, basada en la Paraula de Déu, la seua principal missió i així ho exigia als sacerdots diocesans. Les lloances que fan d’ell personatges representatius del moment com Fra Lluís de Granada són més que significatives.
No es cap novetat dir de la centralitat de l’Eucaristia en la vida i en l’obra del Sant. No hi cal insistir massa. Com a fill del seu temps, en ressalta aquells aspectes que la reforma protestant negava: la presència real, substancial i permanent de Jesucrist en el sagrament que convida a la constant adoració i la dimensió actualitzadora ara i ací de l’únic sacrifici redemptor de la creu. L’església valenciana no li estarà suficientment agraïda per la exquisida sensibilitat que ens ha deixat com a herència vers el sagrament de l’Eucaristia. «Tibi post haec, fili mi, ultra quid faciam». Verset bíblic del llibre del Gènesi tret de context que va adoptar com a lema fent referència a l’Eucaristia: «Després d’acò, fill meu, què més puc fer per tu». I amb les categories socials del moment va saber traure de l’Eucaristia el sentit de compromís amb els més desvalguts: testimoniatge en donen els qui van viure a prop d’ell, encara que ell sempre intentàs complir la dita evangèlica: que no conega la teua mà dreta el que fa l’esquerra.

Se sol parlar de Joan de Ribera com d’un sant reformador, com ho varen ser també altres grans bisbes contemporanis seus com Carles Borromeu a Milà (Itàlia) o Francesc de Sales a Ginebra (a l’actual Suïssa), amb els quals va mantindre una molt interessant correspondència. Però, reformador, de què? Sobretot dels costums i la vida de sacerdots i bisbes. Una de les vergonyes de l’Església del seu temps era la total manca de testimoniatge evangèlic per part de molts que exercien el ministeri sacerdotal, que el consideraven més com un benefici que no com un servici. Molts bisbes no residien a les seues diòcesis; Joan de Ribera en poquíssimes ocasions isqué de la arxidiòcesi de València. Més encara: la va recórrer de cap a peus, de dalt a baix, amb els mitjans d’aleshores en nombroses ocasions visitant les parròquies i fundant-ne de noves per atendre millor els seus diocesans. I sabem ben bé que va treballar incansablement per elevar la formació del clergat i que ell va intentar ser testimoni d’una vida evangèlicament reformada.

No va ser un temps gens fàcil el que li va correspondre viure. L’ambient social i polític que es va trobar a l’antic Regne de València estava més que rebolicat. Durant els més de quaranta anys que Joan de Ribera va exercir el ministeri episcopal a les nostres terres no va tindre un altre remei, no volent-ho, que assumir funcions no pròpiament episcopals: fins i tot, durant dos anys (1602-1604), ser virrei del Regne per la seua consciència d’obediència al poder legítim del rei Felip III. El problema morisc va ser un dels més greus i dolorosos que es va resoldre com tothom sap cinc anys després que renunciara al càrrec de virrei. Com deia, jutjar amb categories actuals la seua actitud pel que fa a esta qüestió és fer-li un autèntica injustícia, encara que no es pot negar que resulta molt xocant i fins i tot «escandalós» a la nostra mentalitat actual; han passat, però, quatre-cents anys i cal comprendre la història i els esforços que Joan de Ribera va fer per solucionar la qüestió de manera distinta. Pel seu sentit de responsabilitat hagué de comprometre’s, com se sol dir, amb les qüestions del “món”. Personalment he pensat en ocasions que potser siga millor que quan ens toque presentar-nos davant Déu poder fer-ho amb bones obres encara que amb les mans un poc brutes que no amb les mans impol.lutes senzillament perquè no s’ha fet res: i és que qui no fa res, cert que no s’equivoca.
El motiu de les entrades sobre Sant Joan de Ribera era el cinquanta aniversari de la seua canonització. El calendari ens donarà prompte una altra ocasió per fixar-nos en ell. El 6 de gener de 1611 va morir al Col.legi que ell mateix va fundar per formar sacerdots «sants i savis». Tant de bo aprofitem els quatre-cents anys de la seua mort per descobrir noves dimensions de la seua personalitat i ens llevem de damunt alguns prejudicis que segueixen envoltant la seua gran figura.

La cançó de Lucio Dalla que afegisc no té absolutament res a veure amb l'entrada però la casualitat ha fet que l'haja trobada fa uns moments, ja feia molt de temps que no l'havia sentida i em porta a la memòria alguns entranyables records dels meus primers temps a Roma. ¡Ai, la Roma laica!

Un excel.lent i estimat "fill de Torrent"

2010-07-05T12:53:00.001+02:00

Em remet a l'entrada del dia 6 de juny. Un reconeixement més que merescut. De nou, gràcies, D. Miguel.

http://www.laopiniondetorrent.es/secciones/pol-tica/2010/07/01/miguel-lluch-nombrado-hijo-adoptivo-torrent

Sant Joan de Ribera (1)

2010-06-10T02:24:00.008+02:00

El proper dissabte, el dia 12 de juny, es compleixen cinquanta anys de la canonització de Sant Joan de Ribera. La cerimònia solemne va tindre lloc en la Basílica de Sant Pere de Roma i va ser presidida pel Papa Joan XXIII, de feliç memòria. que va nomenar Sant Joan de Ribera protector del Concili Ecumènic Vaticà II, la convocatòria del qual va anunciar inesperadament any i mig abans, per ser Joan de Ribera un bisbe reformador que va saber portar endavant amb resolució i encert les necessàries reformes del Concili tridentí. Hui, dijous, és a més la vuitava de Corpus: una setmana «ribereta», utilitzant un terme, traduït al valencià, de tradició col.legial. He posat l’un al títol perquè espere escriure almenys una entrada més. L’ocasió s’ho mereix. Ara pretenc simplement mirar tant enrere com el present per mostrar carinyosament i entranyablement que no he tingut més remei que tindre «devoció» al nostre Sant titolar perquè «m’ha perseguit» des què vaig nàixer. Motius objectius d’admiració i d’autèntica devoció n’hi ha i de sobra: això serà el tema de la segona entrada.
Diu ma mare que, sent molt menut, en més d’una ocasió vaig preguntar-li: ¿qui és eixe home? Al meu carrer hi ha uns taulellets de ceràmica d’Onda que representen Sant Joan de Ribera amb la iconografia més comuna: en actitud d’adoració a l’Eucaristia. Vegeu-los a la imatge adjunta: els versets que s’hi lligen són les primeres línees d’allò que se sol dir “Gojos” al Sant: com moltes manifestacions devocionals decimonòniques no m’agraden, especialment la resta del text que no s’hi mostra. Es composaren, si no m’equivoque, amb motiu de la beatificació que tingué lloc en 1796 per Pius VI. No em convenç tampoc la música: no té punt de comparança amb la dels “Gojos” a Sant Maür, màrtir, patró del Col.legi o als de la Mare de Déu de l’Antiga, advocació mariana al Col.legi d’arrel sevillana portada per Sant Joan de Ribera, tots dos del seu temps. Tornant: ma mare em contestava: «un sant». Ah! Problema aparentment resolt. Tots els dies eixe home (que va i resulta que era «un sant») contemplava la meua vida quotidiana al meu carrer.
Curiosament al meu poble és costum celebrar més bé els sants (és a dir, l’onomàstica) que no pas els aniversaris. Els amics ens solem felicitar el dia del sant, el nom del qual portem. Els aniversaris no és tan comú. Un d’ells, de nom Juan, ens convidava en gener, només passar Reis. «Si altres «Juans» ho celebren quan les fogueres d’estiu, ¿com és que tu ara?». «No ho sé; ma mare diu que és hui». Resolució de l’enigma: la festa de Sant Joan de Ribera és el 14 de gener. D’açò ens assabentàrem més tard. En aquell moment no posàvem més problemes: no calia qüestionar més una «convidaeta» a berenar.
Al tercer curs de Teologia ingresse com a col.legial becari al Col.legi del Patriarca. Llavors ja sabia qui era Sant Joan de Ribera. El meu pas per aquell Col.legi ha estat per a mi més que decisiu. Solc dir que si no hi hagués passat, potser seria també sacerdot; no, però, el sacerdot que sóc.
Primera destinació pastoral: Burjassot, Col.legi Major Sant Joan de Ribera i Parròquia de Sant Miquel. És en aquell moment quan m’assabente del perquè dels taulellets del meu carrer. A aquella casa va nàixer i viure un antic col.legial major del Col.legi de Burjassot (abans de guerra, hi havia al Col.legi tres sacerdots anomenats col.legials majors; cada dos anys es canviaven el càrrec: el subdirector passava a ser director, el director esdevenia ecònom, és a dir, l'encarregat dels «cacaus», que m’imagine en serien més en aquell moment, i l’ecònom passava a ser subdirector). Era D. Mariano Silla Navarro que va morir assassinat durant la Guerra pel fet de ser sacerdot. Abans del conflicte i la destrossa ja estaven els taulellets encomanats per D. Mariano; es varen destruir en 1936 i la família, passada la guerra, en va posar uns de nous intentant que fossen iguals i venien d’Onda: informació de ma mare provinent de «m’agüela» (perdoneu el barbarisme, però no identifique m’agüela amb el nom d’àvia). El que no sabia ma mare era que D. Mariano havia estat a Burjassot. Lloc del descobriment: un pergamí que està a hores d’ara a la sala de la xemeneia del Col.legi (o del fumeral, segons diem a L’Horta) on consten les víctimes de la casa durant la Guerra (tot escrit amb els térmens i les expressions pròpies del moment, que estalvie transcriure).
Constate un dia que van a enderrocar la susdita casa. Seria l’any 2001 ó 2002. Conec els amos; ma mare, lògicament, els coneix més (els familiars de D. Mariano que ja no hi vivien). Li dic que parle amb ells; si no volen els taulellets, me’ls quedaria de bon grat encara que els haja de pagar. Resultat de la investigació materna: «m’han dit que el constructor vol tornar-los a posar a la finca nova». Perfecte: així no es perdran i continuarà Sant Joan de Ribera «vigilant» el meu carrer. La meua germana decideix casar-se; xè, va i s’informen de les noves vivendes que s’hi van a construir, els agrada i en compren una. El balcó el tenen justament davall dels ja ben coneguts taulellets. Encara n’hi ha més: el constructor amb els amos decideixen posar-li nom a la finca. ¿Qui l’endevina? «Edificio El Patriarca».
Any 2005. Eh! Deixa el Grau de Gandia i a Burjassot. I ací estic, al Col.legi Major Sant Joan de Ribera.

Bé, la segona part serà més seriosa. Sant Joan de Ribera s’ho mereix de totes totes.

P.D.: he aconseguit pujar els “Gojos” encara que l’audició és bastant deficient. No puc negar que, sentint-los, em vénen a la memòria i al cor molts entranyables records.

Corpus trist

2010-06-06T22:51:00.005+02:00

Ha estat un dia especial. Hui fa dihuit anys que vaig rebre l’ordenació sacerdotal. Són dates recurrents que constitueixen ocasions per donar gràcies. I així ho he fet; demà, si no passa res, ho celebrarem tots els companys junts. A més, hui ha sigut l’entranyable festa de Corpus i com és lògic, a Torrent és més que especial. Hauria descrit gustosament tot el munt de sensacions que una vesprada com la de hui desperta en mi. Però el dia ha acabat amb una trista notícia, encara que ja era esperada. El meu rector de la Parròquia de l’Assumpció es jubila definitivament i se’n va; ja té setanta-huit anys. Prompte en vindrà un de nou. Trenta anys entre nosaltres en són molts. D. Miguel va vindre en 1980. Jo tenia tretze anys i ho recorde com en somnis. Venia d’Argentina on havia passat dotze anys. Compromés amb la lluita contra la dictadura que patia aquell país, des del primer moment va mostrar-se com un home que transmet una fe compromesa; ha estat i és un treballador incansable, un home de Déu. No em cansaria d’escriure d’ell. Deixem-ho; si no, ni publicaré esta entrada. Ha estat –i espere seguisca sent-ho– un mestre i un germà, un company i un exemple, un amic i un pare. Venint de Torrent esta nit, els records se m’amuntegaven en la memòria perquè li dec tant del que cristianament i sacerdotalment sóc. Senzillament, gràcies, D. Miguel.

Poblet

2010-05-22T00:50:00.010+02:00

A començaments de maig vaig tindre la sort de poder passar tres dies i mig a l’abadia de Santa Maria de Poblet, compartint amb els monjos el transcórrer de la jornada, la pregària comuna de la litúrgia de les hores, els menjars al refectori, el silenci. Tenia l’oportunitat de fer-ho i ho vaig aprofitar. Crec fermament que cal estar vigilant i conrear seriosament la vida de l’esperit –i cada dia que passa ho crec més– i que la dimensió espiritual de la persona i, a fortiori, del cristià, no és qüestió de “beatos” sinó que és el fonament sense el qual no es pot edificar edifici sòlid. I parle d’espiritualitat i no d’espiritualismes ni de misticismes antics o actuals: un covard fugir i desentendre's literalment del món o l'actitud de tants corrents actuals pseudo-místics que no són altra cosa que una recerca individualista i narcisista d’autosatisfacció complaent. La vida al monestir t’ajuda a entrar, com qui no vol, en una dinàmica que va poc a poc fent-te descobrir els miratges que un mateix s’ha construït per justificar el que no es pot justificar, els enganys en què un se sent còmode, tranquil, «aburgesat» com se sol dir, descobreixes on tens posat autènticament el cor... i on l'hauries de tindre posat. Un no se’n va de vacances; no és realment un temps de descans físic o psíquic. És més bé exposar-se, si un vol de veritat, a una lluita a espasa i sense treva amb un mateix i amb Déu en el silenci a voltes aclaparador del desert. Qui intenta prendre’s seriosament la vocació cristiana a què ha estat cridat ha de fer de tant en tant eixa experiència: posar-se a tir de l’Esperit.

Feia dihuit anys que no havia estat a Poblet. L’abadia és impressionant. No cal descriure-la. Es pot consultar perfectament la pàgina web del monestir. L’art benedictí cistercenc sempre m’ha atret: l’austeritat, la senzillesa, la sobrietat en la litúrgia són una invitació a no distraure’s en l’accessori i anar només a allò que és fonamentat. Un exemple eloqüent n’és la imponent basílica del monestir, de transició del romànic al gòtic. Com n’és de lluny del nostre barroquisme sovint coent i falsament majestuós (és a dir, faller)! I també dels impressionants monestirs de l’església oriental grega que vaig tindre ocasió de visitar (m’endinse en un tema que mereix entrada a banda). Els últims anys he freqüentat un altre indret molt interessant i molt entranyable per a mi: el monestir (també cistercenc, però femení) i la casa d’acollida de Buenafuente del Sistal, a l’Alcàrria. No sé per què vaig decidir ara anar a Poblet. El que és cert és que més enllà del que personalment i espiritualment ha suposat l’estada –molt més del que em pensava–, tornar a Poblet m’ha fet reviscolar el que em temia; potser per això, sense haver-m’ho mai proposat conscientment, no hi havia tornat. Cristià i valencià: Poblet no m’és indiferent. Poder celebrar la litúrgia de les hores (laudes, pregària de migdia, vespres, completes, matines) o l’Eucaristia en valencià (o català), amb tota normalitat, sense que siga una excepció folklòrica puntual o un constant acte reivindicatiu és un plaer. D’una trentena de monjos, set són valencians. Podia sentir tot un ventall harmònic d’accents d’una mateixa llengua al qual afegia el meu. I és que es pot lloar Déu també en valencià.

Tristor i llàstima. A València això no és possible. ¿Ho serà algun dia? El que és cert és que si no movem la qüestió, ben segur que no serà possible. I dia que passa veig més clar que cal fer alguna cosa. Se m’ha tornat a remoure el cuc. I ara no tinc gens de ganes de prendre medecina per combatre’l. No sé si he fet bé d’anar a Poblet...

Acabe com s’acaba el dia a Poblet o a Buenafuente. A la fi de la pregària de Completes, en la foscor de la nit, amb la llum d’un únic ciri junt a la imatge de la Mare de Déu, la “Salve Regina” cistercenca.

D. Rafael

2010-05-15T23:05:00.015+02:00

Torne a escriure al blog. Vull retre, si es pot dir així, el meu insignificant homenatge a D. Rafael Sanus que ens ha deixat. Ahir vaig estar a la Seu al funeral i hui he pogut anar a Alcoi a la missa exequial.

Per a D. Rafael, jo era un sacerdot «jovenet», como tants de la meua generació. I la qüestió és que ja pentine canes. Si Déu vol, el mes vinent faré dihuit anys de ministeri sacerdotal: majoria d’edat. Sóc un dels onze únics sacerdots diocesans que D. Rafael, per la imposició de «la mà», ha ordenat (i dic «la mà», perquè com tothom sap D. Rafael només en tenia una i l’expressió habitual és «per la imposició de les mans»). D. Rafael ha sigut un home i un sacerdot d’una exquisida intel.ligència i sensatesa, que sabia relativitzar coses que semblaven ser importants i no ho eren tant i donar la importància a allò que calia i que, en ocasions, passava desapercebut; i tot açò, adobat i assaonat amb eixe humor un poc sarcàstic tan típicament valencià.

La primera volta que vaig parlar amb ell va ser en ocasió de la firma de la sol.licitud per ser admés com a col.legial becari del Corpus Christi: maig de 1988. Ell n’era el rector i va ser-ho els meus cinc primers mesos al Patriarca. El seu nomenament de bisbe es feu públic el 3 de febrer de 1989 pel matí. Ho recorde perfectament perquè eixe dia és Sant Blai, que a Torrent és un dia de festa gran. Des de sempre a ma casa, com a quasi totes les cases torrentines, ha estat un dia en què ens hem reunit família i amics per dinar, per menjar-se l'arròs al forn, el rossejat. Llevat dels anys que vaig estar a Roma, no hi he faltat mai. En aquell moment al Patriarca érem cinc seminaristes de Torrent. Un dolç típic de la festa es el «gaiato». Com que Sant Blai era bisbe, es fa amb pasta de rosquilleta i llavoretes la forma del bàcul episcopal. No solen ser massa grans (tres o quatre pams). En varem encarregar un de ben gran i li’l varem regalar l’endemà. Li va caure en gràcia el regal i més d’una volta ens ho ha recordat.

No el vaig tindre de professor a la Facultat per dies, perquè començava la seua assignatura només passar els dies d’exàmens d’aquell quadrimestre. Per a ell la teologia no era assumpte purament teòric o especulatiu en el sentit pejoratiu de la paraula sinó autèntica expressió i reflexió vivencial d'una fe encarnada en la realitat concreta. Home d’ampla cultura, sabia transmetre la passió per la teologia i no refusava parlar de qualsevol qüestió. Era un home de ment oberta, d’idees clares però no fixes, de fina intel.ligència, amb qui es podia parlar amb tota llibertat i que donava gust escoltar. Seure a taula dia rere dia amb ell –i amb altres col.legials perpetus del Corpus– va ser una gran lliçó i una gran sort.
A taula va ser, quan en vespres de l’ordenació sacerdotal, com qui no li donava importància a la cosa, li vaig comentar que tenia vint-i-quatre anys i que em calia la dispensa d’edat. Es va quedar gelat: «José Vicente, no sé si sent administrador diocesà, puc donar-te-la» (amb la Seu vacant per la mort de D. Miguel Roca, ell exercia com a bisbe administrador diocesà; no era pròpiament bisbe de València: coses de l’eclesiologia i del dret canònic). En aquell moment el gelat vaig ser jo. Sense acabar de dinar, pujarem tots dos al seu despatx i varem comprovar amb el codi de dret que sí ho podia fer. Ell descansà. Jo més.

Al claustre del Col.legi, al qui li va donar tantes voltes passejant, parlant o resant (jo també: ¡quants exàmens, sobre tot al juny, em vaig preparar a aquell solemne recinte i a la part de dalt!), em va apartar en acabar de dinar el dia de la vuitava de Corpus d’aquell any 1992. Dies abans, el dia 6, havia estat ordenat. Em va prendre del braç i a banda per dir-me: «A tu ja et puc dir el nomenament perquè ja és cert; i te’l vull dir hui i ací: subdirector del Col.legi de Burjassot i vicari de la parròquia de Sant Miquel». No m’ho esperava, encara que com sol passar a l’església amb els nomenaments, i com vaig adonar-me’n en aquell moment, els saben tots llevat de l’interessat. Bé, vaig pensar: mon pare se n’alegrarà perquè només demanava que m’enviaren a un lloc o a un poble on hi arribara el metro; no li agrada gens conduir.

Nou anys després vaig tornar al Col.legi. Tornava també a Burjassot. Als pocs dies, en vore’m a València pel carrer, amb la seua sorna, em va dir: «Per fi l’arquebisbe fa una cosa ben feta». ¡Quanta sorna! En moltes ocasions li he insistit que vinguera per Burjassot; només ho vaig aconseguir en dues ocasions: perquè ens presidira l’Eucaristia un dimecres per celebrar la festa de Sant Joan de Ribera i per una inauguració de curs quan vaig saber amb certesa que l’arquebisbe no hi venia. A la festa d’antics col.legials sempre em donava excuses.

Hem dit adéu a un bon cristià, a un excel.lent sacerdot i bisbe, a un autèntic teòleg,... a un bon i gran home. Ah!, se m’oblidava el més important... i a un alcoià de soca-rel. Alcoi no és Torrent; com a molt, se li acosta. Des de fan uns vint anys a Torrent han pres força els moros i cristians al juliol per les festes als Sants de la Pedra. «D. Rafael, arribarà un dia que el moros i cristians de Torrent seran més importants i més coneguts que els d’Alcoi», li vaig dir en una ocasió. Ell ja no ho podrà vore des d’ací. Encara que estic convençut que ni jo ni ningú.

Descanse en pau, D. Rafael.

P.D.: m'han fet arribar este vídeo homenatge del Moviment Junior de València a D. Rafael. Deixe l'enllaç
http://www.youtube.com/watch?v=bAf10spJ5Ec

Quid quaeritis viventem cum mortuis?

2010-04-03T14:02:00.004+02:00

Tί ζητεῖτε τὸν ζῶντα μετὰ τῶν νεκρῶν; οὐκ ἔστιν ὧδε, ἀλλ᾿ ἠγέρθη· μνήσθητε ὡς ἐλάλησεν ὑμῖν ἔτι ὢν ἐν τῇ Γαλιλαίᾳ (Lc 24, 5-6)

No és una pedanteria ni vull fer com que domine el grec. Ho feia ja fa anys. Malauradament el temps ha anat fent que l’haja oblidat bastant. No obstant, encara amb un poc d’esforç aconseguiria traduir-ho. Bé, no n’és ara la qüestió. Senzillament volia posar el text original.

I és que, a més, em dispose a posar peu en terra grega seguint les petjades de Sant Pau, visitar les ciutats on per primera volta es va anunciar l’Evangeli a terres europees, on va començar l’apassionant i fascinant aventura de l’encontre entre la bona nova i la saviesa grega, i que, amb l’aportació del dret i en part la llengua de Roma, ha forjat la cultura occidental. Bona ocasió de celebrar la Pasqua.

Bé... almenys em queda el llatí.

«Quid quaeritis viventem cum mortuis ? Non est hic, sed surrexit. Recordamini qualiter locutus est vobis cum adhuc in Galilaea esset» (Lc 24, 5-6)

Victimae Paschali laudes

immolent christiani.

Agnus redemit oves:

Christus innocens Patri

reconciliavit peccatores.

Mors et vita duello

conflixere mirando:

dux vitae mortuus,

regnat vivus.

Dic nobis Maria,

Quid vidisti in via?

Sepulcrum Christi viventis,

et gloriam vidi resurgentis:

Angelicos testes,

sudarium et vestes.

Surrexit Christus spes mea:

praecedet suos in Galilaeam.

Scimus Christum surrexisse

a mortuis vere:

Tu nobis, victor Rex, miserere.

Amen. Alleluia.

Bona Pasqua de Resurrecció!

Dos sonetos para una fiesta

2010-03-31T23:26:00.004+02:00

Mañana es Jueves Santo. Renuevo una vez más mi compromiso y celebro el gozo del ministerio sacerdotal que hace de mí quien soy. Dos sonetos de Pere Casaldáliga con los que me identifico en esta fecha tan entrañable.

Aviso a quienes quieren vivir el celibato

Será una paz armada, compañeros,
será toda la vida esta batalla;
que el cráter de la carne sólo calla
cuando la muerte acalla sus braseros.

Sin lumbre en el hogar y el sueño mudo,
sin hijos las rodillas y la boca,
a veces sentiréis que el hielo os toca,
la soledad os besará a menudo.

No es que dejéis el corazón sin bodas.
Habréis de amarlo todo, todos, todas,
discípulos de Aquel que amó primero.

Perdida por el Reino y conquistada,
será una paz tan libre como armada,
será el Amor amado a cuerpo entero.

Eucaristía

Mis manos, esas manos y Tus manos
hacemos este Gesto, compartida
la mesa y el destino, como hermanos.
Las vidas en Tu muerte y en Tu vida.

Unidos en el pan los muchos granos,
iremos aprendiendo a ser la unida
Ciudad de Dios, Ciudad de los humanos.
Comiéndote sabremos ser comida.

El vino de sus venas nos provoca.
El pan que ellos no tienen nos convoca
a ser Contigo el pan de cada día.

Llamados por la luz de Tu memoria,
marchamos hacia el Reino haciendo Historia,
fraterna y subversiva Eucaristía.

Un gran hombre, un gran escritor, un gran cristiano

2010-03-13T14:14:00.005+01:00

Todos hablan hoy de él. Incluso consiguió que ayer en el Telediario el Real Madrid (y con él Kaká, Cristiano Ronaldo y Pellegrini) dejase de ser su principal noticia. Me ha dado la oportunidad de tener una buena forma de recuperar el vicio de escribir en este olvidado blog. Escribir y leer. A él le debo el gusto, el placer de leer, y de hacerlo en mi también estimada lengua castellana. Conservo en mi casa en una de tantas estanterías en que se acumulan libros y, con ellos, mi pequeña e insignificante historia una manoseada novela: “El camino”. Con los recuerdos de Daniel el Mochuelo la víspera de partir hacia la capital, empecé a disfrutar auténticamente de la lectura. La he regalado decenas de veces. Y la he vuelto a leer en alguna ocasión para recordar cómo gocé leyéndola la primera vez. Y es que siempre hay una primera vez… En su primera página un número: 1979. Doce años. Séptimo de EGB.
Hace pocos días hice una limpieza de libros de la estantería que está delante de la mesa de mi despacho: libros hacia Torrent, otros aquí porque constituyen el mundo de mi espíritu. En uno de sus apartados estos libros: “Don Quijote de la Mancha”, una edición crítica de la poesía de Fray Luis de León, el volumen de las obras de San Juan de la Cruz, tres obritas de José Jiménez Lozano, otro recio castellano… y tres obras de nuestro difunto, “Cinco horas con Mario”, “La hoja roja” y “El príncipe destronado”.
Ya lo decía en otra entrada. En España, el pensamiento abstracto no ha dado demasiados frutos. En vano esperaba Zubiri que España, país de la luz y de la melancolía, se decidiese alguna vez a elevarse a conceptos metafísicos. Tarea inútil. Cuando el sol quema tanto, cuesta ponerse a pensar. Mejor dar rienda suelta a la imaginación y a la fantasía. Y en literatura pocos nos ganan. A través de cada uno de los personajes de sus novelas hablan hombres que piensan, viven, sufren, aman, gozan y… mueren. Descanse, pues, en paz.

A l'Advent, que no perdem l'esperança

2009-12-08T18:17:00.004+01:00

Dona pau i consola comprovar que hi ha gent que creu i pensa,.. i que diu el que creu i el que pensa. He llegit hui al diari Levante un article d’un amic, José Luis Ferrando, que ha visitat en diverses ocasions el Col.legi Major per parlar-nos de qüestions bíbliques i del conficte bèl.lic a Palestina. Senzillament, m’identifique totalment amb ell. Llegiu l'article, si en teniu ganes. I és que portem ja molt de temps en què n’hi ha de motius per perdre del tot l’esperança...

Estic sentint «El Messies» de Händel, com cada Advent. El primer recitatiu canta: «Consoleu, consoleu el meu poble, diu el vostre Déu. “Parleu al cor de Jerusalem i anuncieu-li que s’ha acabat la seua servitud...”. Escolteu una veu que crida: “Obriu en el desert un camí al Senyor”» (Is 40, 1-3). No. Això em diu l’Advent: que, malgrat tot, hi ha motius per continuar esperant. El meu desig per aquest Advent: «Senyor, feu que mai no perda l’esperança i la llibertat de pensar, de parlar i d’actuar». Cada dia n’estic més convençut: el dia que les haja perdudes, serà el dia més trist.

http://www.levante-emv.com/opinion/2009/12/08/obispos-camino-reig/658703.html

Temps, memòria i gratitud

2009-12-06T21:45:00.015+01:00

«L’any quinzé del regnat de Tiberi Cèsar, mentre Ponç Pilat era governador de Judea, Herodes, tetrarca de Galilea, Filip, el seu germà, tetrarca d’Iturea i de la regió de Traconítida, i Lisànies, tetrarca d’Abilene, durant el pontificat d'Annàs i de Caifàs, Déu va fer davallar la seua paraula sobre Joan, el fill de Zacaries, en el desert» (Lc 3,1-2)

Molt estrany el començament d’aquesta entrada. Sí. És veritat. Així començava, però, l’Evangeli d’aquest segon diumenge d’Advent. Ahir dissabte i hui diumenge han estat marcats per a mi per dos moments, com alguns solem dir, entranyables. Ahir vaig participar en les Vespres gregorianes de la festivitat de Sant Maür, patró del Col.legi del Patriarca. En acabar les Vespres, vaig tornar a sentir, després de molts anys, els impressionants i emotius gojos polifònics al Sant, amb lletra de Joan de Ribera i música de Joan Baptista Comes. Hui, he presidit l’Eucaristia i he predicat dins la novena de la Immaculada al Seminari de Montcada; els seminaristes del tercer curs, uns grans bons xicots, intel.ligents, treballadors i sensats, m'hi havien convidat, cosa que els ho he agraït.
Dos llocs i dos temps que en el seu moment van ser decisius en la meua vida. I eixe començament de l'Evangeli tan recarregat de noms, regions i mandataris m’ha fet recordar part del perquè Lluc (evangelista i historiador) comença així un nou capítol de la seua obra. D’una banda, els poders establerts: Tiberi, emperador de Roma, amo del món; Ponç Pilat, el seu lloctinent a aquell racó de l’Imperi; els mandataris subalterns de les regions veïnes; el poder religiós dels sumes sacerdots. D’altra banda, el lloc, el moment on s’està jugant l’autèntica història de Déu i l’home, a la riba del Jordà vora el desert, en aquella zona marginal del gran Imperi i en les paraules d’un home, bastant estrafolari, que fa reviscolar la figura dels antics profetes.
I tot això m’ha fet pensar en el sentit que tenen per a mi els temps concrets i els llocs precisos com a temps i llocs on Déu –com li va passar a Joan Baptiste– ha escrit amb mi la meua història de salvació.
Hi ha dues formes de viure el temps que potser queden reflectides en dues paraules gregues: chrónos i kairós. La primera, la vivència del temps que se’ns esmuny, la fluència de moments que vénen corrents del futur i van desapareixent en el no-res del passat, tots ells iguals i indiferents: tempus fugit; el temps que ens va devorant, com Cronos (paraula semblant i per això es confon) a la mitologia grega, a qui se li havia predit que seria destronat per un dels seus fills i per això els anava devorant a mesura que anaven naixent; el Saturn romà, que amb crueltat i duresa va pintar Goya. És l’experiència de la fatalitat del temps a què no podem escapar. Hi estem condemnats. La segona, el temps com a oportunitat, com a moment oportú (chance, diuen els francesos), en què cada moment és nou i irrepetible perquè està prenyat de significació; el temps com a ocasió per l’encontre, l’esdeviniment; el temps com a revelació i paraula de Déu. Eixe és l’autèntic sentit del temps per al cristià. Ara és Advent i aviat Nadal; no, però, un Advent més o un Nadal més, com el de l’any passat. No: és L’Advent, el meu Advent. Per això, la renovada il.lusió amb què ho visc.
Des de la fe, l’esdeveniment de Jesucrist (l’encarnació, la vida, els fets i les paraules, la passió, mort i resurrecció) és el punt central de la història. Pel que fa a la meua història personal, aquell esdeveniment fa possible que la puga llegir i escriure com a història de salvació.
I tot perquè a eixa vivència del temps va unida l’experiència de la memòria i de l’acció de gràcies. Fer memòria no és recordar amb major o menor enyorança un passat que ja no existeix. És fer present en el present el passat. És fer del passat novetat en el present. Amb quina finalitat? Per donar gràcies. Estos dies he pogut fer memòria de dos moments i de dos llocs fonamentals en la meua història de salvació. No és un passat que enyore; en absolut. És un passat que és ben present perquè, com deia Ortega, el passat no només ha passat sinó que ens ha passat. I ha fet que siguem els qui som i fa que es renove la il.lusió d’un futur encara per fer.
El tema de la memòria (tan nostre; i per això la necessària memòria històrica; en tants casos, no per donar gràcies sinó per no repetir el que no havia d’haver succeït mai) és constant a la mentalitat bíblica i cristiana. Ja vaig contar la meua estada a Varsòvia. Quan vaig visitar la part de la ciutat on es va crear el guetto, vaig començar pel Memorial de les víctimes, en mig d’una gran plaça; vaig recórrer el així anomenat camí de la memòria on làpides de marbre escrites en polonés i hebreu recordaven el que hi va ocórrer. Eixe camí acabava a la Umschlagplatz, lloc on els trens carregaven els jueus cap als camps d’extermini. Dues parets amb centenars de noms propis esculpits de l’A a la Z feien memòria de cada persona que en aquell lloc va haver d’abandonar Varsòvia cap a la mort. Fer memòria per no oblidar i no repetir.
Però també, com deia, fer memòria per donar gràcies. Lex orandi, lex credendi diu l’adagi llatí. La litúrgia de l’Eucaristia és això: «Feu açò, que és el meu memorial». Les pregàries eucarístiques ho repeteixen constantment: «Per això, fent el memorial de la mort i de la resurrecció del vostre Fill, vos oferim, Pare, el pa de la vida i el calze de la salvació i vos donem gràcies perquè ens heu fet dignes de servir-vos a la vostra presència». Es pot prendre qualsevol altra.
Temps oportú, memòria i acció de gràcies. Tinc davant ara l’agenda, eixa encarnació impertinent i esclavitzant del temps que flueix, que corre, que se’ns escapa. Curiosament, davant el “plànning” de la setmana veig que hi ha coses escrites en dos colors: roig i blau (cap contingut polític). En blau, les obligacions i els compromisos, allò que no he d’oblidar fer, el termini del paper aquell que he d’enviar,... Cada any, quan rep l’agenda nova, escric en roig les dates que han sigut «moments oportuns», «ocasions irrepetibles», els kairós de la meua insignificant història (cada any n'hi ha més). Les dates de l’aniversari de la meua ordenació, de la celebració del matrimoni de mos pares, dels meus germans, dels meus més propers amics, l’onomàstica o l’aniversari de tots ells i de persones que he trobat en el meu camí i s’han fet per a mi irrepetibles i insubstituïbles, el dia de la mort d'aquells qui he estimat i m’estimaren... Eixos dies faig memòria de tots ells. Si és possible, els felicite (els difunts, desgraciadament no), és a dir, els done les gràcies pel que han suposat, suposen i suposaran per a mi. Els tinc presents a l’Eucaristia. I done gràcies a Déu per haver tingut la sort de trobar-los en el meu camí. Tots ells són part fonamental d’eixa personal història de salvació.
P.D.: per cert, hui és Sant Nicolau. Salutacions a tota la bona gent del Grau. Un altre lloc i un altre moment oportú.

Polvo seré, mas polvo enamorado

2009-11-01T19:21:00.006+01:00

Alma, a quien todo un Dios prisión ha sido,
Venas, que humor a tanto fuego han dado,
Medulas, que han gloriosamente ardido,

Su cuerpo dejará, no su cuidado;
Serán ceniza, mas tendrá sentido;
Polvo serán, mas polvo enamorado. (Francisco de Quevedo)

Vengo de Torrent. He comido en familia. Después, como otros años, nos hemos acercado al cementerio. Hemos rezado delante de los nichos de mis abuelos y de algún que otro amigo de la familia. Como en otras ocasiones me he apartado de ellos unos momentos para acercarme al lugar donde reposan los restos de Paco Medina, amigo de la infancia y del alma; después de tantos años juntos primero nos separaron las ciencias y las letras, luego la Universidad (él, Informática; yo, Derecho) y al final, su muerte un gélido día de enero de 1986. Las comunicaciones de Torrent con la Politécnica eran pésimas; todos los días marchaba con una “vespino” como la mía hasta el día en que una camioneta se lo llevó por delante. Me he acercado ante las tumbas de D. José María y de Dña. Rosario, mis grandes maestros de 2º a 6º de E.G.B. en aquel entonces Colegio Nacional (ahora, Público) del Molino. Ellos me hicieron apasionarme por la lectura, por el estudio, por el trabajo bien hecho. Siempre lo hago para rezar por ellos, por todos, y con ellos, y con todos, pero también para darles las gracias y dar gracias a Dios porque mucho de lo que soy se lo debo a todos ellos.

Todos ellos, ciudadanos de un mundo, que, aunque no me guste reconocerlo, también tarde o temprano será el mío. Allí, antes o después, irán a parar también mis huesos: a aquel lugar sagrado junto al pueblo de los míos. ¡Cómo me ata mi tierra!

De camino a Burjassot me han venido a la mente esos versos de Quevedo que hace ya muchos años me hicieron aprender de memoria: sólo recordaba los últimos seis versos de aquel soneto y reconozco que con alguna palabra me he equivocado. Ahora lo he podido comprobar.

También un día seré polvo,… mas polvo enamorado.

Exspecto resurrectionem mortuorum et vitam venturi saeculi. Amen.

Gràcies

2009-10-17T23:11:00.005+02:00

Demà serà un dia de bastant tràfec. No volia, però, anar-me’n a dormir sense llegir un poc què diuen els diaris sobre la manifestació en contra de l’avortament, i de la reforma de la llei que el govern pretén fer, que ha tingut lloc hui a Madrid. Sóc retrògrad, ultraconservador, pepero, hipòcrita... i no ho sabia. No vaig a entrar en discussió ara: com sempre, m’ho promet per més endavant i, a la fi, per desgràcia ad kalendas graecas. Ho intentaré.
Escric hui senzillament perquè m’ha vingut a la memòria el que ma mare fa molts anys em va contar: va haver de passar pels rajos X i als pocs dies va descobrir que estava embarassada de setmanes. L’any 1967. Segons li van explicar, hi havia un percentatge que el xiquet (o la xiqueta: no es podia saber) pogués eixir amb alguna malformació. Mos pares van patir mesos fins que em varen tindre a les mans. Sóc conscient que tinc més d’una tara. ¡Què li anem a fer! Cert que la possibilitat d’avortar no se’ls va passar pel cap per convicció. Sí, a més no tenien diners per anar a l’estranger; fer-ho ací, a més de difícil, era molt perillós i era un delicte. Per això, no jutjaré mai qui ho haja fet o pense que deu avortar. És una qüestió molt complexa. I la hipocresia de molta «gente bien» em causa «oix» (al meu poble vol dir «ganes de vomitar»). Hui només puc dir-los una cosa: gràcies.
Em remet a l’entrada titulada «Crítica de la raó avortista» i al treball de José Ignacio González Faus. Senzillament, adjunte tres paràgrafs. Seguisc convidant a llegir-lo. I és que continue sense entendre moltes coses.

El dret de néixer és el primer dret humà. I el seu no reconeixement significa el triomf del fort sobre el més dèbil, l'obra d'aquest «individualisme rapaç» que caracteritza la nostra civilització. Una civilització que no admira més vida que la pròpia, que falsifica la llibertat i que viola els drets dels qui no tenen força per a defensar‑los.
En conclusió: a l'hora de discutir sobre l'avortament, no té sentit argumentar partint de la discussió de si el fetus és ja «persona» o si la seva vida és vida humana. Ja hem indicat que aquesta discussió no té una resposta científica uniforme i, probablement, no la tindrà mai. És decisiu que es tracta d'un vivent humà (encara que sigui en la seva expressió ínfima) i que ningú no està autoritzat a disposar segons el seu caprici del cos de l'altre. Aquest mateix principi és el que fa de tota violació un crim i, per això, caldria esperar que fossin precisament les dones, i en concret les feministes, les més sensibles a aquesta manera d'argumentar.
I de tota aquesta argumentació en surt una altra conseqüència que pot ser important de no ometre. La negació dels drets del més dèbil és el que pròpiament constitueix el que acostumem a anomenar «mentalitat de dretes». L'esquerra ha intentat caracteritzar‑se sempre com a defensora dels drets dels més dèbils o indefensos (almenys la que hom anomena «sensibilitat d'esquerres»). Per això cal concloure que la reivindicació d'un dret absolut a l'avortament és, en realitat, una reivindicació de dretes. La lògica que sustenta aquesta reivindicació és la lògica pragmatista de qui només cerca treure's del damunt allò que li fa nosa, sense atendre a l'ètica dels mitjans. Seria la mateixa lògica del governant que té un pres polític en vaga de fam, i que decideix alimentar‑lo a la força (violant probablement la seva llibertat) apel·lant al valor de la vida, quan allò que busca és evitar un problema que podria amenaçar la seva permanència en el poder. I potser aquest mateix governant apel·larà després al valor de la llibertat (oblidant ara el valor de la vida) per a legislar en favor de l'avortament. Si abans no l'importava la vida, tampoc ara no el mou l'amor a la llibertat, sinó l'afany de guanyar vots que el mantinguin en el poder. Aquesta lògica pragmàtica és una lògica «de dretes». L'esquerra, si la fa seva, ha perdut la identitat. Sembla legítim doncs aplicar al nostre tema allò que va escriure Reyes Mate en un altre context: «tal vegada que amb ells no es guanyin les eleccions, però en els drets de les víctimes hi ha la raó de ser de l'esquerra».

Giovanni Bernardone, chiamato Francesco

2009-10-04T22:50:00.000+02:00

Di questa costa, là dov'ella frange
più sua rattezza, nacque al mondo un sole,...
Però chi d'esso loco fa parole,
non dica Ascesi, chè direbbe corto,
ma Oriente, se proprio dir vuole (Dante Alighieri)

De esa pendiente, allá donde ella rompe
más su inclinación, le nació al mundo un sol,...
Mas quien de ese lugar diga palabras,
no diga Ascesi (Asís), que diría poco,
sino Oriente más bien llamarse quiere.

No quiero acabar este ajetreado domingo sin hacer memoria de aquel a quien hoy hemos recordado: Francisco de Asís. Simplemente termino el día con las palabras del Cántico de las criaturas, texto "fundacional" de la literatura italiana, que Francisco escribió pocos meses antes de morir, muy enfermo y casi totalmente ciego. La hermosa traducción castellana es obra del poeta León Felipe.

Omnipotente, altísimo, bondadoso Señor,
tuyas son la alabanza, la gloria y el honor;
tan sólo tú eres digno de toda bendición,
y nunca es digno el hombre de hacer de ti mención.

Loado seas por toda criatura, mi Señor,
y en especial loado por el hermano sol,
que alumbra, y abre el día, y es bello en su esplendor,
y lleva por los cielos noticia de su autor.

Y por la hermana luna, de blanca luz menor,
y las estrellas claras, que tu poder creó,
tan limpias, tan hermosas, tan vivas como son,
y brillan en los cielos: ¡loado, mi Señor!

Y por la hermana agua, preciosa en su candor,
que es útil, casta, humilde: ¡loado, mi Señor!
Por el hermano fuego, que alumbra al irse el sol,
y es fuerte, hermoso, alegre: ¡loado mi Señor!

Y por la hermana tierra, que es toda bendición,
la hermana madre tierra, que da en toda ocasión
las hierbas y los frutos y flores de color,
y nos sustenta y rige: ¡loado, mi Señor!

Y por los que perdonan y aguantan por tu amor
los males corporales y la tribulación:
¡felices los que sufren en paz con el dolor,
porque les llega el tiempo de la consolación!

Y por la hermana muerte: ¡loado, mi Señor!
Ningún viviente escapa de su persecución;
¡ay si en pecado grave sorprende al pecador!
¡Dichosos los que cumplen la voluntad de Dios!

¡No probarán la muerte de la condenación!
Servidle con ternura y humilde corazón.
Agradeced sus dones, cantad su creación.
Las criaturas todas, load a mi Señor.

"Todo cuanto hay de hermoso en la historia del mundo se ha hecho sin saberlo nosotros por el misterioso acuerdo entre la humilde y ardiente paciencia del hombre y la dulce piedad de Dios" (G. Bernanos)

La derrota de la racionalidad (2)

2009-09-10T00:49:00.032+02:00

Pocos días antes de marchar a Maguncia en febrero titulaba así una entrada. Vuelvo a hacerlo en una segunda parte a la semana de haber vuelto de Polonia. A aquella primera entrada me remito para comprender el sentido de esta segunda. El motivo del viaje era poder compartir y participar de la alegría de la boda de un entrañable amigo: un auténtico privilegio.
Pero seis días por tierras polacas me han dado la oportunidad de conocer Varsovia y Cracovia. Y también pisar la tierra «sagrada» de Auschwitz. Puede extrañar que utilice el término «sagrada». Pero desde el momento en que llegué y entré en el primer campo (Auschwitz I) bajo el tan cínico rótulo Arbeit macht frei (literalmente, el trabajo hace libres) recordé el pasaje del Éxodo en que Moisés ante la zarza ardiente recibe el mandato de Yahvé de quitarse las sandalias porque el suelo que pisa es terreno sagrado (Gn 3, 5). Tanta sangre derramada y tanto sufrimiento me hacían sentir «sagrado» aquel lugar. No me descalcé, pero lo viví como si lo hubiera hecho.

Lo que allí sucedió durante casi cinco años (junto a tantos lugares de Europa) no puede ser abarcado en los límites de las palabras. Hacerlo puede ser un primer paso para intentar comprenderlo; y eso es imposible… e incluso peligroso si la comprensión pretende simplemente reducirlo a una explicación a partir de razones históricas, sociológicas, políticas o de cualquier clase. Auschwitz fue más. Porque el mal tomó tal espesor, tal impenetrabilidad, tal consistencia en aquel lugar que querer encerrar totalmente en palabras lo que Auschwitz supuso me parece hasta cierto punto un sacrilegio, una forma de tranquilizar hipócritamente la conciencia, una forma de ahogar la autoridad moral de las víctimas de la historia. Me sentía incómodo escuchando las explicaciones de la guía (que, aunque eran en inglés, sorprendentemente entendía). Sentirse turista en Auschwitz es una cruel y perversa frivolidad. En varios momentos me aparté del grupo: necesitaba silencio. Incluso alguna fotografía que saqué me pareció una profanación. En el silencio, como el rumor de una caracola al oído, resonaba el grito de tantos cientos de miles de víctimas que allí vivieron el infierno.

Auschwitz es el símbolo de la herida de muerte del mito ilustrado del progreso necesario e indefinido de la humanidad y de su creciente e imparable mejora gracias al desarrollo científico-técnico. Auschwitz nos impone humildad. Comprendo, con ello, la reticencia de gran parte del pensamiento actual a cualquier intento de comprehender la realidad en un sistema cerrado, en una única cosmovisión o gran relato. Entiendo el recelo ante quien se presenta como dueño y señor de la «verdad», sea ésta del tipo que sea (incluso religiosa): demasiadas víctimas a causa de tan solemne palabra.
¿Derrota total del pensamiento? ¿Fin de la historia? ¿Fracaso de la Ilustración y de la Europa «cristiana»?... Y, ¿cómo pensar al hombre después de Auschwitz? Tarea comprometedora y necesaria que no puede dejar de lado lo que expresa la cita de Jorge Santayana, pensador de origen español pero que vivió en EE. UU., escrita a la entrada de uno de los barracones: «Quien olvida su historia está condenado a repetirla». Y es que para pensar al hombre, hay un antes y un después de Auschwitz, piedra de escándalo y categoría hermenéutica necesaria.

Se ha perdido la ingenuidad de ciertas concepciones modernas del hombre y se ha mostrado con toda transparencia su bifrontismo. Tiene razón V. Frankl al afirmar que «la historia nos ha brindado la oportunidad de conocer al hombre mejor que ninguna otra generación; al hombre en estado puro. ¿Quién es, en realidad, el hombre? Es el ser que siempre decide lo que es. Es el ser capaz de inventar las cámaras de gas de Auschwitz, pero también es el ser que entró en ellas con el paso firme, con la cabeza erguida y el Padrenuestro o el Shemá Israel en los labios».

La visita a Auschwitz tuvo un preludio y un epílogo. En Varsovia y con una pequeña guía en francés en las manos (no había en castellano) recorrí durante toda una mañana lo que fue el ghetto judío. No quedó de él (como en general de toda Varsovia) piedra sobre piedra. Y no es simplemente una expresión hecha. Entre tantos edificios que recuerdan la arquitectura característica de los regímenes comunistas, distintos monumentos hacen memoria de lo que allí ocurrió. En Cracovia (ciudad monumental, por otra parte) en el barrio judío de Kazimierz visité una pequeña sinagoga, la de Remuh. Al entrar, se me dio la típica kipá con que me cubrí la cabeza. Alguien, que resultó ser el rabino, al verme rezar, me preguntó si era judío y de dónde venía. Con mi inglés y mi alemán (patética la escena) le dije que era sacerdote católico y venía de España. Después de una breve conversación, me dijo que me llevase como regalo la kipá. Con ella en la cabeza y escuchando dos cantatas (la 140 y la 147) de un gran alemán, Bach, he escrito estas líneas. Y es que, a pesar de todo, es posible la esperanza.

Coral: "Jesus bleibet meine Freude" (de la Cantata Herz und Mund und Tat und Leben, BWV 147)

Santiago y cierra... ¡curso!

2009-07-25T12:37:00.004+02:00

Sí, hui és sant Jaume. És el primer dia que tinc certa sensació que ja és estiu (i no precisament per la calor, que n’havem tingut un bon cabàs... i el que ens espera). Ha estat un mes bastant intens. Va començar el dia 1 amb els exàmens d’ingrés al Col·legi i totes les gestions que he hagut de fer al respecte, els inexcusables tràmits de final de curs (me’n queden els no tan inexcusables; els faré, però, esta setmana que encara és juliol; a l’agost València esdevé en part un desert), i especialment el maleït treball d’investigació. He estat “encastellat” totes estes setmanes, nit i dia. Bé. L’he entregat no gens convençut però m’havia fet la promesa que estigués com estigués l’entregava. I les promeses s’acomplixen. Ja vorem. Ara la defensa al setembre.
Anit, pensant en els “objectius” d’agost, me n’he fet alguns. Com sol passar, no en faré quasi ni la meitat. Bé.
1) Dedicar uns dies senzillament a no fer res. A avorrir-me. I ara que són festes al meu poble, aprofitar-les. ¡Atenció! Potser, fins i tot, anar al concert de la Pantoja. ¡Horror! Però a ma mare li fa certa il·lusió (no ho entenc) i per una mare, ja sabeu.
2) Passar el major temps possible amb la família i fer realitat totes les cites amb amics que he deixat aquest mes de juliol. Açò m’abellix especialment.
3) Aquest mes, la vida absolutament sedentària i l’haver menjat fatal (molts entrepans per no perdre massa temps, qualsevol cosa que tenia a mà) de segur que he augment algun quilo més als que ja portava de més. He de perdre’n dos o tres perquè puga posar-me els pantalons de mudar per l’esdeveniment de l’any (i del segle) que tindrà lloc a finals d’agost a Polònia.
4) Passada almenys un setmana, agafar algun llibre. Abans, ni pensar-ho: pecat mortal. I alguna novel·la, algun assaig que ja fa temps que volia pegar-li mos i potser reelaborar un treball que vaig fer i que no té res a vore amb la tesi (és sobre la interpretació del cristianisme en un gran fenomenòleg de la religió, Mircea Eliade) per publicar-lo a la revista de la Facultat de Teologia. A l’entrada anterior comentava la possibilitat de llegir la nova encíclica. Ho intentaré. No vull que se me malinterprete, però llegir aquest tipus de textos no sol ser gens apassionant: és com llegir una novel.la que en coneixes totalment l’argument i com acaba. Diuen que té els seus punts interessants. No crec, però, que s’haja descobert un nou continent.
5) A vore si puc traure algun dia per anar al Desert de les Palmes, com ho he fet altres anys. Ho veig difícil, però a vore si pot ser.
6) Tindre present algú que altre que continua tancat i empresonat necessàriament amb llibres, papers, números, i altres mals de cap. Solidari, sempre.
Bé, ja en tinc massa. Segurament, no en faré gairebé cap (l’últim, per suposat, que el faré). Ara, per intentar-ho que no quede.

Valdrá la pena leer la nueva encíclica

2009-07-13T02:01:00.011+02:00

Iba a acostarme. Antes de hacerlo he querido "hojear" algún periódico y alguna página que sigo de vez en cuando. En esta última, en un artículo, se invitaba a leer lo que os adjunto. No tengo ahora tiempo de leer la nueva encíclica de Benedicto XVI Caritas in veritate; lo haré, si puede ser, a finales de mes. Pero ya tengo algún motivo más para pensar que valdrá la pena. Comprobadlo vosotros mismos.

Editorial de "El País"
Editorial de "Libertad digital"
Artículo de "Libertad digital"

Una gran pèrdua per al Grau

2009-06-10T01:58:00.010+02:00

Acabe d’assabentar-me que l’Arquebisbe ha nomenat hui vicari general de la diòcesi a Vicent Fontestad. Tot i sabent que és ja tard, li he telefonat immediatament i hem estat parlant. No puc negar l’alegria que sentia si açò s’interpreta com a un reconeixement a una gran persona i a un excel·lent sacerdot. No obstant això, no puc tampoc amagar la tristor perquè el Grau de Gandia i concretament la sempre recordada i enyorada parròquia de Sant Nicolau el perd.
Vicent i jo varem iniciar junts, un gèlid catorze de gener de 2001 (casualment, festa de Sant Joan de Ribera), la tasca pastoral en terres gandianes: ell com a rector, jo com a vicari. Varem treballar braç a braç cada dia compartint il·lusions, dificultats, projectes, desenganys. Més enllà de les nostres xicotetes diferències d'opinió davant certes qüestions, en ell vaig trobar sempre un company fidel i un amic entranyable. Anar-me’n del Grau, entre altres coses, va suposar deixar de gaudir de l’ensenyament quotidià de tantes lliçons d’humanitat, de senzillesa, de saviesa cristiana. No exagere: no li estaré mai suficientment agraït per tot allò que d’ell vaig aprendre. Ara és ell qui se n’anirà del Grau.
Parlant amb ell m’ha vingut a la memòria els mesos anteriors a la meua marxa en gener de 2005. Ja en juny i juliol de 2004 corrien rumors que podia anar-se'n perquè se suposava volien fer-lo bisbe auxiliar (la premsa se’n feu ressò en més d’una ocasió). Molta gent del Grau comentava que no eren en absolut bones notícies i que si ell se n’anava, que almenys no me n’anàs jo també. En arribar novembre tot va canviar de cap a peus; era jo qui em veia empentat a anar-me’n i ell s'hi quedava sent el que volia ser: senzillament, rector de la parròquia. Sé que ara no haurà sabut dir que no pel seu profund sentit eclesial i que «patirà» exercint el nou càrrec perquè és, com se sol dir en valencià pla, “un home bo”, atent sempre a les necessitats i les preocupacions dels altres: i la resta no som ni de bon tros tan bons com ho és ell. Per això, vagen des d’ací els meus millors desitjos i que estes paraules servisquen per retre-li el meu insignificant homenatge. Gràcies, Vicent.

Motius de reconciliació

2009-06-05T17:47:00.001+02:00

Hi ha setmanes que, quan acaben, un ha de fer un acte de reconciliació amb sí mateix i amb les tasques quotidianes. Aquesta que està arribant al seu terme n’és una i ben representativa. No m’he pogut asseure a la taula del treball del doctorat fins ara i hi ha hagut moments d’autèntic cabreig i desànim. No cal que diga que m’he passat els dies amb qüestions de maleïts papers de Protectorat de Fundacions, de Diputació, de Bancaixa, de diners en general, amb reunions de Facultat, ocupacions diverses i “imprescindibles”..., a banda d’uns dolors de lumbago que em recorden que ja fa més de vint anys que tinc vint anys. No obstant això, tinc motius per a la reconciliació i més. Si Déu vol, demà faig dèsset anys des que vaig rebre l’ordenació sacerdotal i ho celebraré d’una manera entranyable. El Col·legi de les Religioses Trinitàries del qual vaig ser alumne de xicotet (també els meus germans, ma mare, la meua àvia que Déu tindrà amb tota certesa en la glòria i si tot va bé també ho serà la meua nebodeta) celebra demà el seu 75é aniversari. Presidirà l’Eucaristia D. Rafael Sanus, bisbe auxiliar emèrit, persona per la qual sent una especial estima i de mà del qual (caldria dir de mans, però només en té una) un llunyà sis de juny de 1992 vaig rebre l’orde sacerdotal. Des d’aquell dia, cada sis de juny done gràcies a Déu per ser allò que sóc i per allò que deixe que Déu faça en mi, per mi i mitjançant la meua persona. Demà no en serà l’excepció: crec que motius en tinc. Com cada any em repetiré les paraules d’un fragment d’una carta de sant Pau que vaig escollir com a lema: «Done gràcies a Jesucrist, Senyor nostre, que em va fer capaç, es va fiar de mi i em va confiar aquest ministeri» (1Tm 1,12). Gràcies.

¿Complex d’inferioritat? No, gràcies

2009-05-13T22:34:00.012+02:00

Senzillament, trist. Hom esperava que hui a Mestalla part de les aficions del Barça i de l’Athètic xiularen quan aparegués el Rei i sonàs l’himne nacional. Hi ha gent per a tot. Tindran les seues raons; sincerament, però, no les compartisc. Cadascú té els seus problemes i eixe, jo personalment, no el tinc. Mai no he entés per què no puc sentir-me i dir-me a un mateix temps valencià i espanyol (i torrentí, per suposat) i que amb això no vaig en contra del principi de no-contradicció. Què t’agrada més, la paella o l’arròs al forn? Tots dos menjars. No, si t’agrada un és impossible que t’agrade l’altre. Què ets, gros o alt? Més prim que baixet? No tinc cap complex de dir que sóc espanyol i valencià (i torrentí, no cal dir-ho més). I ningú no em va a crear un complex d’una qüestió que em sembla senzillament irracional. De seguida, l’etiqueta: que si em sent espanyol és que sóc «nacionalista espanyolista» i no sóc valencià «autèntic». Què collons! Tot açò ve perquè la Televisió espanyola, a l’hora que sonava l’himne nacional, potser per por als xiulits, l’ha ignorat connectant amb les aficions d'ambdós equips. Vergonyós. Per la meua banda, vull compensar eixa covardia, eixe complex d’inferioritat, adjuntant la marxa reial, un dels himnes nacionals més antics d’Europa. Si algú no el vol sentir, simplement que no punxe els vincles. I bé, ja n’hi ha prou que esta nit vull fer faena, que n’he tinc un bon grapat.

Himne nacional (1)

Himne nacional (2)

¿Gandia «versus» Burjassot?

2009-05-02T04:12:00.002+02:00

És tard, però estic desvetlat. Acabe de vindre de la boda d’uns amics. A més d’haver pogut compartir amb ells aquest dia tan important, d’haver-m’ho passat tan bé –tot cal dir-ho–, ha estat una ocasió d’haver tornat a posar els peus en eixa beneïda terra que és la Safor. Tant a l’hora d’anar a l’hotel de la platja on ha tingut lloc el convit des de La Font on ha estat la celebració com a l’hora de tornar cap a casa, no he pogut evitar passar pels carrers del Grau i detindre’m un poc davant l’església de Sant Nicolau. Un poc de nostàlgia m’ha envaït. Durant el viatge de tornada he estat pensant tot el que ha suposat per mi eixos quatre anys que hi vaig viure, la il·lusió amb què vaig afrontar tants de reptes pastorals, el treball de cada dia i de cada estació de l’any, tanta gent senzilla que, tot i no ser massa «religiosa», em va acollir perquè em sentís com a casa. Eixa nostàlgia era més bé una remembrança d’una veritat: no puc deixar de ser sacerdot a peu de carrer.
Quan vaig rebre l’ordenació sacerdotal, el rector de la meua parròquia –un home savi i sant com a pocs i que em coneix molt bé– em va fer una profecia un tant enigmàtica: «José Vicente, patiràs». «Per què?» li vaig dir. Em va respondre: «arribarà un dia en què hauràs de triar o bé triaran per tu». No puc negar que l’àmbit de l’estudi i la investigació en el camp de la filosofia i de les qüestions frontereres entre aquesta i la teologia m’apassiona. El meu rector tenia raó i la profecia s’acompleix. Per això, el títol d’aquesta entrada. Dues formes d’exercir el ministeri lluiten en mi i hi ha dies que la lluita deixa alguna xicoteta ferida. I estic convençut que dita lluita la portaré a les esquenes potser tota la vida.
Pel que fa a aquesta època és la segona dimensió la que em correspon. No perdem, doncs, massa el temps. I hui, per suposat, un entranyable record per a la gent del Grau (i també a Marta i Emili)

Propòsits i intuïcions

2009-04-26T17:24:00.024+02:00

El temps passat a Alemanya m’ha marcat un abans i un després en dues actituds; una, fruit d’un propòsit o d’una meta que m’havia marcat explícitament: el treball personal respecte de la tesi doctoral; l’altra, una intuïció que pressentia o sospitava en vespres d’anar-me’n (testimoni n’és l’última part d’una entrada anterior, «Ja ha passat un quadrimestre»), que hi anava prenent cos, línia i carn setmana rere setmana i que he vist, només posar peu en Burjassot, que no era només una ingènua intuïció o una sospita simplement passatgera: el Col·legi Major i jo, jo i el Col·legi Major.
Mai no havia estat tant de temps desconnectat del treball pastoral que m’havia estat encomanat (ni els tres primers anys de Burjassot, ni l’any del servei militar, ni els tres anys i mig de Roma, ni els quatre del Grau de Gandia). Aquest temps germànic ha estat una autèntica benedicció: m’he endinsat en el treball intel·lectual com no ho feia des del temps dels estudis de Teologia al Col·legi del Patriarca o de Filosofia a Roma. I alhora he començat a albirar la meua estada al Col·legi amb distints ulls, des d'una nova perspectiva, no sé com dir-ho... Un sentiment difús i borrós, que m’acompanyava ja feia bastant de temps i que creixia a mesura que s’acostava el moment de pujar a l’avió, ha anat estos dos mesos a poc a poc desfullant-se per fer aguaitar el nucli de certesa, de claror, de realitat que amaga tot sentiment quan és més o menys imprecís. Deixem-ho així...
Una de les raons que m’oferien per convéncer-me de «tornar a Burjassot» era que així tindria més temps per poder fer la tesi (que, per cert, és més bé un encàrrec de la Facultat de Teologia, que malgrat tot tant estime, que una autèntica il·lusió meua). ¿No serà que «Col·legi» i «tesi» estaran íntimament lligats? ¿O no serà que caldrà ara també canviar l’ordre dels factors? Així: «tesi» i «Col·legi». Potser serà per això que, després de l’equador alemany i, com que ja ho avançava en certa manera en aquella anterior entrada del blog, em sembla que comença una etapa en què seran més els dies que compte el temps que em resta ací que el que ja hi porte... i que siga el rellotge de la tesi el qui vaja marcant els dies, els mesos...
Comentava dues entrades abans l’experiència del Dijous Sant d’enguany. Dia que passa em reafirme més en allò que deia. No puc deixar de ser qui sóc i de ser allò que sóc. Potser, però, calga afegir ara, no sense certa tristor, el que Jesús també deia en aquell mateix passatge evangèlic a Pere, que no comprenia el que estava fent Jesús: «Ara no entens açò que faig; ho entendràs més avant» (Jn 13,7). Al cap i a la fi, és veritat que també cada dia que passa tinc més motius per estar més convençut que «només hi ha una cosa important».

Sólo hay una cosa importante

Ja estem d'obres

2009-04-15T19:03:00.007+02:00

Encara que varen posar les bastides la setmana passada, hui ja han començat l'obra. Després de mil i un paper (encara en queden uns altres tants) i d'esperar la concessió de l'ajuda per part de la Diputació (Santi també ho ha hagut de patir), ja ha arribat l'hora d'arreglar el tros de la cornisa i de la canal que, dia que passava, estava pitjor. Espere que tot vaja bé. Senzillament, per a qui tinga curiositat, penge unes fotos.

Lavar los pies

2009-04-11T16:24:00.005+02:00

Ya estoy de nuevo en Valencia. Concretamente ahora en Burjassot, en el Colegio, que vuelve a albergarme entre sus muros y a recordarme que vuelvo a lo de siempre. Llegué miércoles entrada la madrugada, justo para poder celebrar el Triduo Pascual con mi comunidad cristiana de La Asunción de Ntra. Sra. de Torrent. Escribo esto sábado por la tarde en que la Iglesia aguarda esperanzada la resurrección de su Señor. Comentaba en una entrada anterior que no me apetecía volver al Colegio, y no por los colegiales, sino por retomar el ritmo de esta institución en que no hay día que no te dé alguna sorpresa (por cierto, muchísimas gracias, Santi). Pero la celebración del Jueves Santo, aunque no me quitó las pocas ganas, me hizo renovar el sentido de todo ello.
La lectura evangélica de ese día es el relato del lavatorio de los pies: «Antes de la fiesta de la Pascua, sabiendo Jesús que había llegado la hora de pasar de este mundo al Padre, habiendo amado a los suyos que estaban en el mundo, los amó hasta el extremo. Estaban cenando,… se levanta de la cena, se quita el manto y, tomando una toalla, se la ciñe; luego echa agua en la jofaina y se pone a lavarles los pies a los discípulos…» (Jn 13,1-5). Es tradición representar simbólicamente dicho gesto en la celebración. Quien la preside lava los pies, los seca y los besa a doce personas: este año en mi comunidad miembros del área de Caritas, de la del centro de día del inmigrante, del área de atención y acogida a estos hermanos nuestros y que atienden varios pisos alquilados, del área de pastoral con los presos de Torrent en la cárcel de Picassent... Como súbitamente, vi en cada uno de ellos a Mario y Pablo, a Marcos, Iñaki, Marc y Robert, a José Alfonso, Ángel, Jaume y Omar, a Damián, Álvaro y Vicent, a Juan Alberto, Pablo, Juan Diego, Jorge y Enrique. Como todos los años el Jueves Santo, pero esta vez con un tono especial, fue la «renovación» de aquello que tuvo lugar en mí aquel lejano, y a un tiempo cercano, seis de junio de 1992 en que recibí el orden sacerdotal. Ya digo: las pocas ganas siguen siendo las mismas. Ahora me corresponde, entre otras cosas, volver a las facturas, a las cuentas, a algún que otro cabreo, a los papeles, a alguna que otra noche en que cuesta conciliar el sueño por tantas cosas…, pero también intentar hacer de ello pobre testimonio de que creo en un Señor que lo hizo con los suyos y que se entregó hasta el extremo. Esta noche, junto con todos los cristianos del mundo, cantaré el Aleluya pascual porque sigue vivo y lavándome los pies.

Frohe Ostern! Bona Pasqua!

2009-04-07T15:39:00.009+02:00

L’arribada de Pasqua és sempre per a mi una especial ocasió per reviure i retornar una volta més a l’essencial de la fe cristiana, que considere el millor regal que he rebut. Creure i celebrar que Jesús ha ressuscitat, que viu, és el segell que autentifica les seues paraules i les seues obres. La carn de l’home és carn de Déu. El missatge de la Pasqua és un absolut sí a la vida.
Quan reviscole, però, en mi eixe goig íntim i alhora de tota la comunitat cristiana pense a voltes què ocorre que l’Església en la societat espanyola no transparenta eixa joia pasqual. La culpa “la tenen els mitjans de comunicacions i llurs interessos”, “el laïcisme bel·ligerant del govern”, “els corrents secularitzadors i ateus”... Sense menysvalorar la part de raó que puguen tindre estes afirmacions, l’arrel profunda de la qüestió no s’hi troba: és voler “tirar balons fora”. Costa desprendre’s d’una concepció eclesial passada en què societat i església es confonien i aquesta tenia una bona part del poder diguem-ne civil o secular i retornar a la concepció evangèlica del llevat (el “rent” es diu al meu poble, levadura en castellà) en la massa o del gra de mostassa, de la sal de la terra i tantes altres.

I a dintre de l’Església les coses no pinten millor. Entre altres qüestions, crec que hi ha una desmesurada concepció de l’àmbit propi del poder (o millor, de la potestat) i una autèntica manca d’esperit de comunió i corresponsabilitat. “L’Església no és una democràcia”. A vore. En la democràcia la potestat i la sobirania pertany a tot el poble que la delega puntualment en els representants elegits per sufragi universal (que algú em corregisca si no és correcta esta afirmació); a l’Església, en canvi, la potestat es servei, es rep com a ministeri ordenat i que per la tradició apostòlica es remunta al mateix Crist (no només, diguem-ho així, en sentit diacrònic sinó també sincrònic). Ara bé, assentada esta afirmació, d’ella no es deduïx necessàriament com s’ha dur a terme (una altra qüestió és com s’elegix qui ha de exercir-la; no hi entre; per ara).

Per qui coneix el Col·legi Major del què sóc director, es pot considerar una situació semblant (no exactament igual). Jo he rebut la potestat de govern del Patronat de la Fundació (no m’han triat els col·legials). Ara bé, com la pose en pràctica és una altra qüestió: tinc present el parer dels estudiants? Considere important el diàleg autèntic? Sé escoltar, rectificar si veig que m’he equivocat i respectar cadascú d’ells? No ho sé. Almenys, ho intente. Si no m’equivoque, ja des del Dret romà es distingeix entre potestas i auctoritas: la primera, la reps; la segona, te l’has de guanyar. I això es fonamental.
Per baixar a allò que m’és més proper, qui coneixem un poc la desil·lusionant situació real (no la que es veu a voltes des de fora) de la diòcesi de València (gràcies al Col·legi i per convicció personal, visc lluny dels àmbits clericals), sabem que és ben trista. Un company em va dir fa temps que li costa definir-se i dir-se sacerdot “de l’Església”; prefereix, per salut espiritual, vore’s com a sacerdot de Jesucrist “en l’Església i en la societat”. Estic d’acord. I no vol dir això reprendre la falsa i distorsionant disjunció “Jesús sí; Església, no”: no té cap trellat.
Bé, ja n’hi ha prou. Hui és el darrer dia sencer que passe a Magúncia. Ací ja es respira Pasqua. La sobtada arribada de la primavera amb un estupend oratge, els carrers adornats amb grans i florits ous de Pasqua, les salutacions de la gent quan s’acomiada desitjant-se Frohe Ostern!, ¡Bona Pasqua! o les botigues que venen felicitacions com nosaltres fem en Nadal, les paradetes de flors a les places parlen d’un esperit festiu plenament pasqual. Entre nosaltres aquestos dies de Setmana Santa, als carrers, es viuen d’altra manera. Les nostres processons reflecteixen de maneres distintes més bé el característic tragicisme hispànic que tan bé va descriure Unamuno: des de les “saetes” i el recarregament barroc andalús dels passos a la sobrietat castellana, les vestimentes dels confrares, el so dels tambors i les cornetes... Potser l’esperit un tant frívol i “coent” d’algunes de les nostres ens allunya d’aquella actitud vital. No obstant això, tinc ganes de vore-les al meu poble. Objectivament són les millors del món. És veritat. Qui no s’ho crega, que vinga que el convide.

Una jornada de descans

2009-04-05T21:04:00.012+02:00

Com que ja em queden pocs dies d’estar per ací, hui Diumenge de Rams me l’he pres de vacances. Ja ahir de vesprada vaig assistir a un concert en la Catedral; l’obra, un Via-Crucis (der Kreuzweg) d’un autor maguntí contemporani. Certament exquisit: orgue, cor, trompetes, percussió i, fins i tot, ballarins. Cada estació era diferent i el conjunt realment bo. Hui, de matí, he participat a l’Eucaristia en el Diumenge de Passió (conegut popularment com a Diumenge de Rams). Ha començat amb la pregària de terça en gregorià i en llatí; després, en eixir a la plaça un munt sorprenent de jóvens (potser perquè hui se celebra també la jornada mundial de la joventut) amb rams, que simulaven d’olivera però que no ho eren (no n’hi ha d’oliveres per ací). L’Eucaristia, com sempre, exquisidament celebrada. És significatiu: cants en llatí i en alemany, un impressionant cor catedralici, peces de Palestrina i altres compositors clàssics i especialment, la lectura de la Passió intercalant de tant en tant fragments adients de cantates de Bach. I tots participant, sense presses, gaudint de la celebració i han estat quasi dues hores. Som ben diferents. Fa uns moments que acabe de vindre de sentir Les set últimes paraules de Jesús en la creu de Joseph Haydn a l’església dels carmelitans (dos violins, viola i violoncello). ¡Què he de dir! És una de les peces que sent sempre en estos dies, vespres de Divendres Sant i Pasqua. Cada temps de l’any escolte tranquil·la i meditativament des de ja fa molts anys obres concretes de la música clàssica. No és moment de fer el recompte. Com sempre dic, ho deixe per millor ocasió. No sóc un entés, però m’ajuda a endinsar-me en el temps que visc. Les set paraules a la creu són un resum de l’actitud de Jesús amb sí mateix, amb els altres i amb Déu Pare. No he pogut evitar eixir pensant aquella dita del filòsof i científic Blaise Pascal: «Le Christ sera en agonie jusqu'à la fin du monde. Il ne faut pas dormir pendant ce temps» (Crist estarà en agonia fins a la fi del món. Cal, doncs, no dormir durant aquest temps). Un record i un compromís per tanta gent i tants pobles crucificats: cal no adormir-se, estar despert, en vetla, espabilat, per comprometre's cada dia més per la justícia.
Com que he cregut convenient avançar la tornada (per raons personals d’amistat), cada dia que passa més ganes tinc de vore la família i els amics (especialment un, per donar-li una forta abraçada). He de confessar, però, que no en tinc tantes de tornar al Col·legi. I no pels col·legials, sinó per reprendre la vida quotidiana d’una institució que estime però que, encara que no ho semble, du més d’un dolor de cap i que cada dia et té reservada una sorpresa.
Ara bé, Magúncia m’ha aportat una cosa per la qual estic agraït: l’haver représ un ritme d’estudi i de treball filosòfic que mai no hauria d’haver perdut tant i espere que, amb les limitacions inevitables, no perdre massa d’ara endavant. Almenys, que el propòsit comence sent ferm

La malenconia

2009-03-26T18:00:00.008+01:00

Solem ser excessivament racionals i voluntariosos i pensem que l’únic accés a la realitat és la raó per comprendre-la i la voluntat per transformar-la. I solem deixar de banda una dimensió fonamental per endinsar-se en ella: el sentiment. No és més subjectiu que ambdues aptituds anteriors. Parafrasejant Protàgores podríem dir que cadascú es la mida de totes les coses pel que fa al coneixement de la realitat i, seguint el deixant de Nietzsche, un pot transmutar els valors i fer, com vulgarment hom diu, el que li dona la gana. No confonguem subjectiu amb personal. El sentiment es accés objectiu, i a un temps personal, a la realitat. Com diu Zubiri, el sentiment ens tempera en la realitat (no a la realitat) o com diu Marina, és un missatge xifrat de realitat.
Com tot, quan se’n passa de la ratlla, allò que és normal esdevé patològic i per tant, deformador. També pel que fa als sentiments. L’alegria ens parla de la realitat; quan passa a ser eufòria delirant ens la deforma. Certa tristor penetra la intimitat de les coses; quan va més enllà, la desolació, a voltes desesperada, ens fa vore amb ulleres de vidre negre el que és blanc.

Hi ha un sentiment, però, que no és tristor ni pessimisme ni aflicció ni nostàlgia, amb què m’identifique en moltes ocasions i que cal rescatar-lo d’algunes connotacions negatives: la malenconia. Ja dic: no és nostàlgia, perquè no s’ha perdut res concret; es troba més enllà del pessimisme o de l’optimisme; no és necessàriament tristor o aflicció perquè no té una causa determinada i exacta. Romano Guardini, un pensador que encara que amb nom italià, era alemany (i que, per cert, va estudiar i viure a Magúncia), en un llibret mig biogràfic ens ve a dir més o menys que la malenconia (que ell experimentava com a una força interior) és el pes saludable amb què cal carregar de tant en tant per aconseguir, o almenys fregar (rozar en castellà), la plenitud d’una vida amb sentit.
Hui estic melancòlic; no trist, ni nostàlgic (per ara, no tinc massa ganes de tornar a València). Senzillament melancòlic (i no cal afegir-hi “positivament”). Ha passat un àngel... L’àngel de la veritat de la vida. Vull llegir el seu missatge.

¿Es pot fer més complicat?

2009-03-25T13:58:00.003+01:00

Per favor, que algú m'ajude a desbrossar açò. I és el començament...

"La realidad es el «de suyo». Por tanto, «la» realidad es un «de suyo» que de suyo puede realizarse en esta cosa o en otra. La cosa real ya no es «de suyo» aquello en que «la» realidad se realiza «en realidad». Entonces surge la irrealidad. La irrealidad es el modo des-realizado de estar en «la» realidad. Es el primer momento de la irrealidad. En virtud de este primer momento, lo aprehendido, esto es lo irreal, es realmente irreal; en virtud de un segundo momento lo irreal es irrealmente real".

Crítica de la raó avortista

2009-03-19T08:29:00.014+01:00

Quan vaig escriure l'entrada anterior, desconeixia totalment la polèmica que ha sorgit a Espanya amb la qüestió de la campanya que la Conferència episcopal ha llançat contra l'avortament. Estic sorprés tant per el tarannà de la campanya com per certes reaccions. No vull ara entrar en consideracions al respecte. Vull endinsar-me en el treball que porte entre mans hui, encara que siga el dia de Sant Josep. Només volia aportar, per qui li puga interessar, un text de José Ignacio González Faus, teòleg jesuita valencià (encara que ha viscut tota la vida a Catalunya). És un teòleg controvertit en certes qüestions. Podríem dir que no és un teòleg "oficialista". Crec que aporta certes reflexions molt interessants. Es pot accedir entrant a la pàgina de Cristianisme i Justícia (consta també com a un dels meus enllaços: és el quadern nº 65 de la col.leció CiJ). Està en català i castellà.

El dret de néixer. Crítica de la raó avortista

El derecho de nacer. Crítica de la razón abortista

Els drets humans no admeten rebaixes

2009-03-16T20:54:00.013+01:00

Estic cansat. Hui ha sigut un dia intens d’estudi. En obrir el correu electrònic he vist un missatge d’Amnistia Internacional. Solc rebre’n i col·labore en la mida de les meues possibilitats en les seues campanyes. Sempre són justes. Hui, però, he sentit una certa tristor. El títol del missatge era “la protecció de les víctimes més indefenses”. Feia referència als immigrants a Espanya que, a causa de la crisi econòmica, poden vore minvar llurs drets. Trasllade part del text: «el Gobierno de Zapatero está reformando en estos momentos la Ley de Asilo, la Ley de Extranjería y el Código Penal. En Amnistía Internacional estamos vigilantes para asegurar que el Gobierno no lleve a cabo modificaciones legislativas contrarias al derecho internacional en materia de inmigración, refugio y asilo. No podemos permitir que se produzcan retrocesos en los derechos de estas personas y para ello necesitamos tu apoyo más que nunca. Porque los derechos humanos no admiten rebajas». Tenen tota la raó. Estic amb ells.
Però, en llegir el títol, he pensat immediatament en altres víctimes més indefenses encara: les víctimes de l’avortament. D’ahí la tristor. I em dol que no hi haja una denúncia al respecte. Desgraciadament –i que em perdone qui em llig– apel·le de nou a la malaurada ideologització. Ho faig una volta més: «és lògic: ets cristià. Per tant, estàs en contra de “la interrupció voluntària de l’embaràs” (la facilitat que tenim de, canviant les paraules, aparentar canviar la realitat)». Més enllà de les meues conviccions que naixen de la fe, crec sincerament que esta no és una qüestió que es juga en eixe camp. Si vols, pitjor encara «ets de dretes: no a l’avortament; ets d’esquerres, necessàriament, sí». Ja ho hem cagat, i ben cagat.
Diria tantes coses pel que fa a aquest assumpte que no sé per on començar i ho faig amb tot el respecte del món, amb certa inquietud. Anant amb metro a Torrent, quan es passa pel nou llit del Túria, es veu una pintada (crec que encara està) que diu “si els retors pariren, les coses canviarien”. Sempre m’ha dolgut això. En filosofia es diu que no hi ha mai cap afirmació que puga ser una absoluta i total mentida (i a l’inrevés també). I repetisc, parle amb certa por, no per manca de convenciment, sinó perquè a mi, pel que fa a mi, individualment (que no, personalment) és un problema que no em pot afectar.

Deixem de costat la discussió de quan es pot parlar de persona humana: pels meus estudis i íntimament relacionats amb ells, per la convicció raonable (i no absurda, irracional) que naix de la fe, qui em llig pot saber què pense. Així i tot, reconec que és una qüestió que cal tractar interdisciplinàriament i sense prejudicis, ja dic, “ideològics”. Cal seure tots –repetisc, tots– al voltant d’una taula.
Els amics em diuen que tinc “massa” facilitat per posar-me en la pell de l’altre o fer meus els patiments de l'altre: no sé si és virtut o defecte. Com tot, quan un es passa de la ratlla, sol ser defecte. I no sabeu quant es pateix. És veritat que per ahí va l’autèntica compassió evangèlica (que no té res absolutament a vore amb la llàstima): com-passió, cum-patire, patir amb. Per tant, crec que podria posar-me en la pell de qualsevol situació dramàtica i potser, cert, em moriria com-patint. I no seré jo qui llance mai la primera pedra (ni la segona). ¡Quanta saviesa evangèlica transpira eixe relat del què s’ha fet tant coneguda la dita! Per tant, no entrem en casos concrets. I no estic volent “justificar” el que pense que no es pot justificar (ja ho diu la paraula: “fer just”). Ara, mai no jutjaré. Podeu estar-ne certs.
Només vull fer una referència a la banalitat en què ho estem vivint. Eixa és hui la meua ferma denúncia. Bé coneixeu tots per les notícies què coses s’estan dient al respecte. I són autènticament preocupants. S’està jugant al joc de les “rebaixes”. I com bé deien des d’Amnistia Internacional: els drets humans no admeten rebaixes. I s’està jugant, és veritat, amb el dret a la vida de qui no pot defendre’s
A començaments dels anys vuitanta (tindria jo uns quinze o setze anys), vaig vore una entrevista que feien a Julián Marias. Algú ja m’ho haurà sentit dir, però ho recorde perfectament per la convicció amb què ho va dir. I per favor, no confonguem convicció amb intransigència (això em remet a allò de la derrota de la racionalitat; la continuació de la nota la faré més endavant). Qui no té conviccions, no pot dialogar; si no, la cerca comuna de la veritat esdevé barreja despòtica d’opinions puntuals i individuals. Acabe. Quan a Julián Marias li van preguntar: “Diga’m només un signe de la decadència moral d’Europa”. Va respondre sense dubtar: “l’acceptació social de l’avortament. No el fet que s’avorte, sinó que es veja com una qüestió irrellevant”.
Hi hauria tant que parlar! És quan un s’adona que açò del “blog” se’m queda curt. Potser no s’hi poden tractar qüestions massa importants. Bé, no ho sé.

Magúncia

2009-03-12T17:13:00.009+01:00

Plou. Ahir va eixir unes poques hores un sol esglaiat. ¡Quina alegria de poder vore encara que siguen uns pocs rajos de sol! Aquest temps és una invitació constant a l’estudi. Hi ha dies que em quede satisfet del treball; altres, millor deixar-los passar.

Hui he baixat al centre històric de la ciutat: són uns deu minuts en autobús; ho solc fer quasi tots els dies. M’agrada passejar pels racons d’una ciutat tan carregada d’història: la Moguntiacum romana al límit de l’Imperi, l'Aurea Moguntia medieval en què l’arquebisbe, príncep elector, nomenava reis i emperadors, el lloc que al segle XV va vore nàixer l’invent que va revolucionar la cultura: la impremta, l’època de la reforma, la ciutat envaïda tantes voltes pels veïns francesos.

És admirable com, volta rere volta, ha hagut de reconstruir-se. Fa pocs dies se celebrava l’aniversari del bombardeig que el 27 de febrer de 1945 va destruir el 80 % de la ciutat i en només un quart d’hora van morir quasi dos mil persones. Veig les fotografies de la desfeta: no va quedar pedra sobre pedra.
Entre a l’esvelta catedral i la recórrec poc a poc. És un àmbit que m’atrau i només per passejar-hi baixe encara que siga una estona. Un lloc que fa possible a un temps el recolliment i la sensació de grandiositat. Saben cuidar els detalls que fan possible que, a més d’un sentiment estètic, sorgisca una invitació a l’oració. Solc participar de l’Eucaristia en la capella romànica, senzilla i encisadora. Gent de totes les edats, música d’orgue, cants adients i entonats, paraules les justes i necessàries, silencis…
De nou, el carrer, el trànsit ordenat, els autobusos nets i puntuals, els carrers peatonalitzats en què la gent va i ve sense pressa aparent, els edicifis històrics, l’antiga Universitat, Sant Esteve i les vidrieres de Marc Chagall, Kirschgartenplatz, Marktplatz…
No obstant, plou. Quasi sempre nuvolats i grisos els dies. L'oratge invita a tornar a l’estudi. El llibre m'està esperant.

Catedral de Magúncia

En castellano, ¿por qué no?

2009-03-05T18:13:00.024+01:00

Hace algunos días recibí un correo electrónico de un amigo en que, entre otras cosas, me comentaba que había descubierto mi blog y que había leído con gusto lo que en él escribía; lo que me alegró y sorprendió a un tiempo. No obstante, decía que, conociéndome, no me expresase más a menudo también en castellano. Tenía razón.

En una entrada anterior expresaba qué supuso para mí "redescubrir" mi lengua materna y cómo tuve que "batallar" para que se respetase. Siempre he considerado una suerte que el valenciano haya sido, como decía, la lengua con la que empecé a dar nombre a todas las cosas. Pero no por ello he dejado nunca de considerar el castellano también como propia. Y con ello no me contradigo con lo que dije en aquella entrada. Querer ver contradicción es, pienso así, pretender leer la realidad de forma totalmente sesgada.

Es verdad que muchos de mi generación fueron educados en castellano porque hablar valenciano era muy "de pueblo"; que hasta hace relativamente poco no hemos sabido comenzar a devolver la dignidad que le corresponde a una de nuestras lenguas. Mis padres, que no tuvieron la suerte de poder estudiar pero que tienen esa sabiduría de la gente sencilla de nuestros pueblos, optaron por hablarnos (a mí y a mis hermanos) en valenciano en contra de cierto ambiente que entonces se respiraba simplemente por una sensatísima razón. Se dijeron: si les hablamos en castellano no aprenderán bien ni una ni la otra lengua, pues tanto nosotros (especialmente mi madre) como nuestros padres (mis abuelos) el castellano lo hablamos como podemos. Simplemente una anécdota que he contado en más de una ocasión. Mis padres eran carniceros y tenían el puesto en el mercado de mi pueblo, que desde los años cincuenta del siglo pasado vio incrementada su población de una manera brusca con la llegada de gente de tierras vecinas: Albacete, Cuenca, Teruel... Cómo se expresaría mi madre a la hora de vender cuando una señora le dijo: por favor, hábleme en valenciano que le entenderé mejor.

Por desgracia, el péndulo parece que ahora esté al otro lado. Defiendo que haya que promoverse el valenciano, pero eso sí, no a costa del castellano, pues también tengo la suerte de expresarme en una lengua que comparto no sólo con cuarenta millones de compatriotas sino con cientos de millones de personas en todo el mundo.

Como en otras ocasiones he comentado, la ideologización de ciertas cuestiones es un mal que hay que combatir. Y si la disputa absurda de si valenciano o catalán sólo se puede mantener desde la irracionalidad, no menos absurdo es, a día de hoy y no sólo desde una hermenéutica particular de nuestra historia, pretender enfrentar irreconciliablemente valenciano y castellano.

Otra anécdota: un domingo después de la primera misa de la mañana en la parroquia del Grau de Gandia. Se acerca una señora procedente de Cataluña preguntando por qué no se había celebrado la misa en valenciano. Educadamente le dije que el noventa por ciento de los que asistían proceden de otros lugares de España en que no se habla catalán (las excursiones del Imserso daban cierta "vida" a la playa durante el invierno). No lo entiende: cómo es posible que los cristianos no luchemos en pro de los pobres y de las lenguas oprimidas frente al imperialismo del castellano. Y allí ya "me tocó los huevos" (con perdón). Mire Vd., las oprimidas no son las lenguas sino las personas y actualmente en España eso ya no es un problema; los pobres aquí son estos señores que quizá nunca han salido de sus pueblos y es la primera vez que ven el mar y, puestos a ideologizar, si hay una lengua de los pobres en Cataluña es el castellano, y a nivel mundial también. Luchemos pues, frente al imperialismo del inglés, por el castellano que lo hablan millones de personas en la miseria en América tanto del Sur como del Norte. Tuvo que mediar mi compañero Vicente y la cosa no fue a más. Se despidió recriminando cómo podía seguir pensando así en un lugar tan especial de los países catalanes. En aquel momento quisé hacerme acérrimo defensor de los países castellanos que abarcarían no sólo "la España eterna" sino las tierras hijas de nuestra madre patria y gritar ¡viva la hispanidad! Conclusión: las posturas ideologizadas y generalmente irracionales cambian de contenido pero las formas son las mismas.

Venga, voy a seguir estudiando que me está cundiendo. Sólo quería darle la razón a mi amigo.

P.D.: para quien piense que me he vuelto un "nacionalista españolista", le invito a escuchar esta canción que siempre me ha gustado y en la que muchos de mi generación nos vimos reflejados.

Tio Canya

O esta otra versión con la Banda Sinfónica de la Unión Musical de Torrent (¡Cómo no!)

Tio Canya

Carnestoltes

2009-02-24T11:05:00.011+01:00

Una part molt interessant de l'antropologia és l'anàlisi de l'autocomprensió de l'home i del món que té cada poble a partir de la manera en què celebra la festa (i en els temps actuals, com no, a partir de la forma de viure l'oci).

Només arribar m'he trobat que els maguntins estan de festa: carnestoltes: Domenica ante carnes tollendas: diumenge abans de llevar les carns, de la prohibició de menjar carn els divendres (si em llig algun col.legial ja pensarà que estic de nou amb les etimologies). Antigament tenia un sentit subversiu, rebel i crític davant el poder eclesiàstic dominant; hui, almenys el que vaig vore ací ahir, no és sinó una cavalcada del ninot modo teutonico. Vaig fer algunes fotos; si algú té ganes de vore-les, adjunte al final el vincle.

Des de divendres ja es veia amunt i avall gent mig disfressada. Els vestits em resultaven extravagants i un poc ridículs. M'imagine que la mateixa sensació tindran els estrangers que ens visiten en les innombrables ocasions en què tan fàcilment ens col.loquem una disfressa. I ahí vaig. Mentre veia el Rosenmontagszug (la desfilada del dilluns de carnestoltes: la festa grosa d'ací), pensava amb quina facilitat ens disfressem els valencians. Només al meu poble: Nadal amb els Reis Mags amb els patges i tota la cort (ara també la coentor del Papa Noël), Falles, Setmana Santa, Moros i Cristians al juliol, les festeres (i els festers), clavaris i clavariesses de tota mena, confrares... Potser no hi haja festa al carrer que no tinga la corresponent disfressa. Igual que ja hi ha reflexions, sense caure en tòpics, sobre l'antropologia del paisatge (el japonés Tetsuro Watsuji), no seria interessant una antropologia de la disfressa? Materials entre nosaltres hi ha un bon grapat.

Què vaig trobar a faltar ahir vegent la desfilada i els carres de Magúncia? La música de festa (encara que hi havia bandes, no acabava de ser-ho), el bon temps (feia fred; comprenc, doncs, que l'alcohol hi estigués omnipresent; a migdia ja es veia més d'un i de dos ben bufats) i com no, el soroll i l'olor a pólvora. Tampoc no podem fer festa sense ella.

Potser quan arriben les Falles, em connecte a Canal 9 per sentir alguna "mascletà". Un poc patètic, sí. Llàstima que no podré sentir l'olor.

Rosenmontagszug (Magúncia)

"Ja sóc aquí"

2009-02-19T21:10:00.014+01:00

Sí, "ja sóc aquí". Açò va dir Josep Tarradellas des del balcó de la Generalitat de Catalunya en 1977 en tornar de l'exili. Ell tenia intenció de quedar-se; jo, en canvi, no. Ell venia de l'estranger; jo, en canvi, em trobe ara a l'estranger. Ell ho considerava lògicament un guany; jo ho sabré a l'abril. És el repte que se'm presenta ara: aprofitar un temps per eixe treball sempre pendent que arracone a tothora perquè hi ha coses més urgents i importants. No faig projectes ni pose metes que puguen frustrar (ja en tinc experiència); senzillament, desitge deixar-me emportar per la dinàmica de l'estudi sabent que això és el que ara, en aquest moment, he de fer.

Alguna que altra anècdota podria contar des que vaig arribar. Pensava que les coses anaven a ser més senzilles. Tampoc ha estat massa complicat. Sembla aparentment que pel que fa a la burocràcia (i exactament, al "torne vosté demà") la diferència amb nosaltres no és massa gran. Almenys ho he viscut així hui. L'observació quotidiana dels xicotets detalls, com sempre, em va fent pensar. Quan tinga més ganes ja aniré parlant. Hui només d'un. I com no, d'un que considere, per allò que em pertoca, significatiu.

Acabe de vindre de la celebració de l'Eucaristia a la parròquia catòlica més propera i que, en certa manera, pertany també al campus. Forma part d'un complex en què hi ha una gran residència universitària, un centre d'atenció a l'immigrant i altres serveis. A banda, a l'entrada del campus, als cartells informatius, s'assenyala també el lloc de la Universitätskapelle (el senyal no està ratllat ni tapat), oberta tot el dia i on hi ha tant culte catòlic com evangèlic o luterà. No l'han transformada en saló d'actes, en lloc de concerts o senzillament en magatzem. Junt a les altres Facultats, hi és la de Teologia (catòlica i luterana). Tots els dimarts a les 18 h., el bisbe de Magúncia, el cardenal Karl Lehmann, gran teòleg, president durant molts anys de la Conferència episcopal alemanya, imparteix un curs (que no "sermons" anodins ni soflames pseudo-polítiques) a l'aula central sobre la qüestió del diàleg interreligiós. Al centre de l'escut de la Universitat està la Mare de Déu (Sedes Sapientiae), tal i com estava al de la Universitat de València abans que la llevaren... És a dir, exactament igual que a la "catòlica" Espanya. Ai! Hi haura un dia que al nostre país tot açò siga normal? En aquesta qüestió ens agraden els extrems. I per part de cap extrem no veig almenys un besllum de solució. I és que aquesta qüestió al nostre país no està resolta, no l'ha estada mai i no hi ha intenció de resoldre-la. L'etapa de la transició ha estat una oportunitat sufocada i malmesa. I Alemanya tindria altres raons per no haver-la resolta (guerres de religió, dues confesions cristianes, els tràgics esdeveniments del segle XXé, etc.).

Bé, una volta més, ja n'hi ha prou. És un tema que m'apassiona i que m'agradaria viure'l a Espanya com caldria. Des de Magúncia, bona nit.

La derrota de la racionalitat (1)

2009-02-13T18:02:00.020+01:00

Ara que s'acosta la meua estada a Alemanya, torna a reviscolar un tema que des de ja fa molt de temps m'apassiona: com va poder ser possible "Auschwitz"? Sota aquest nom tan representatiu, s'aglutina no només el genocidi jueu sinó l'exterminació sistemàtica, planificada i racionalitzada al cor d'Europa de grups ètnics i d'"éssers humans inferiors". Més d'un, quan porte a col.lació aquesta qüestió, comenta que me n'agrada la morbositat. No és gens exacte. És ben cert que sempre l'home ha sigut un llop per a l'home (Hobbes dixit), que actualment existeixen conflictes coneguts i sobretot oblidats en què potser hi hagen més víctimes que en aquells moments, que caldria fer una sencera història de la humanitat des de la part dels vençuts, de les víctimes, dels torturats, dels assassinats... "Auschwitz", però, va suposar el punt i final de l'orgull etnocentrista de la racionalitat de la Il.lustració occidental: la "derrota" del pensament.

L'avanç i el perfeccionament de la tècnica, fills de la racionalitat instrumental del segle XIXé, va deixar la seua emprenta cruel en el seu ús destructiu a la Primera Guerra Mundial i va donar el colp de gràcia a "Auschwitz" (i des d'un altre punt de vista, també a Hiroshima i Nagasaki).

Van sorgir moltes preguntes, que encara són actuals i segueixen donant a pensar (als historiadors, als filòsofs, als poetes, al teòlegs): es pot fer poesia després d'Auschwitz? On han quedat els ideals de la Il.lustració? Què va ocórrer al país de Kant, Schiller, Goethe, Bach, Beethoven...? Es pot seguir fent teologia com si no hagués passat res?

Quan tindria uns dihuit anys va caure a les meues mans un llibret que no m'he cansat d'aconsellar i que va ser l'inici de la meua preocupació intel.lectual per esta qüestió: El hombre en busca de sentido, de Viktor Frankl. L'autor va ser un psiquiatra austríac (de l'anomenada "tercera escola de Viena") que ho va perdre tot als camps de concentració (família, amics, pertinences). Què el va salvar de la desesperació? La cerca del sentit de la vida. A "Auschwitz"? No done resposta; si teniu ocasió de llegir-lo, feu-ho; i no només eixa obra, sinó altres llibres seus. És veritat que altres víctimes supervivents (sí, víctimes supervivents) de la planificada, racionalitzada i tecnificada neteja ètnica nazi no estan d'acord amb ell. I potser tenen raó. Només tres obres (les cite en castellà perquè les he llegides en esta llengua): és impressionant la trilogia de Primo Levi, especialment el tercer llibre (Los hundidos y los salvados), l'obra de Jean Améry, Más allá de la culpa y la expiación, i la d'Elie Wiesel, La noche.

Des d'aleshores, part del pensament europeu té por del que es diu "un pensament fort": els ideals moderns han mort, diuen. Potser tenen part de raó. A què, però, ens conduirà la radicalització d'un pensament "feble"? Certes conseqüències les comencen a percebre.

I bé, per hui, ja n'hi ha prou. Encara que no tinc massa ganes, hauré de començar a vore què fique a la maleta.

Ja ha passat un quadrimestre

2009-02-05T22:46:00.015+01:00

Ja fa quasi dos mesos que no escric al blog. A la fi de novembre em proposava donar-lo a conéixer més i escriure-hi més sovint, però... com tantes altres voltes, comprove que molts propòsits resten això, propòsits. El temps s'esmuny, se n'escapa. I ja ha passat la meitat del curs. Em dispose a encetar l'altra meitat que, si Déu vol i no passa res, serà un poc diferent.
Dimarts 17 marxe dos mesos a Magúncia, a la Renània-Palatinat, l'Allemanya romanitzada. Juliol passat, la meua directora de tesi em va insistir que demanàs una beca d'investigació a la Johannes-Gutenberg Universität Mainz. En principi em vaig resistir: la responsabilitat del Col.legi em parava els peus. A la fi vaig presentar els papers l'últim dia. La sorpresa va ser, a més de concedir-me-la, que en lloc d'un mes com constava a la sol.licitud, n'eres dos. Si veia difícil anar-me'n un, més encara dos. Gràcies a la disponibilitat de Santiago, un amic i company de la Facultat, que ha estat al Col.legi durant cursos anteriors el primer quadrimestre, la dificultat anava esdevenint possibilitat i si no ocorre res, en poc més de deu dies, hauré d'abrigar-me un poc prou més. Des d'ací, gràcies, Santi.

No diria la veritat si digués que en estos moments no em fa il.lusió. I no tant perquè me'n vaja a Alemanya: si fos a Conca o Terol (llocs propers on també fa fred), la qüestió no canviaria massa. Si estic il.lusionat és potser perquè en part ho necessite: sobretot per l'estudi i la tesi, i també per mi en relació al Col.legi. Hi ha moments que el Col.legi et "crema" un poc. Ni molt menys vull dir que no em trobe a gust; qui em coneix, però, sap que sempre he trobat a faltar certes dimensions del ministeri sacerdotal que el Col.legi no proporciona. I hi ha dies (no massa per ara) que ja no compte quant de temps porte ací, sinó quant me'n resta. Potser vore'l al lluny em donarà noves perspectives.
I ja que és Alemanya on vaig, començaré a fer pàtria "alemanya". I com no, recordant la gran gesta d'Espanya.

Himne nacional d'Alemanya (final de l'Eurocopa, 29 de juny de 2008)

P.D.: per donar alguna notícia del Col.legi, adjunte unes fotos d'alguna conseqüència del vent dels passats dies 23 i 24 de gener. La companyia d'assegurança ja se n'ha fet càrrec i estan començant a arreglar-ho. No va passar res perquè va ocórrer a les 5 de la matinada.

Només l'amor salva

2008-12-10T17:06:00.007+01:00

A una persona jove, propera i per la qual sent una especial estima se li ha descobert un càncer. Encara que sembla que tot puga estar controlat, inicia un etapa d'incertesa, de patiment i -per què no- d'esperança. No vull estendre'm massa, perquè quan el misteri del dolor toca a la porta les paraules humanes poden sonar buides i, fins i tot, impertinents. Només un pensament del que cada dia que passa n'estic més convençut: només l'amor cura i salva. I Jaume té la sort de conéixer i experimentar l'amor de Déu i l'amor d'una família admirable.

Està bé que un aspire a ser el millor en els seus estudis, en la seua carrera professional: això, però, no salva. Està bé que un guanye honradament diners: això, però, no salva. Està molt bé que la ciència avance (i mai no es farà suficient perquè així siga): això, però, no salva. A l'hora de la veritat, només l'amor té un aguait de resposta a allò que sembla no tindre cap sentit. Voler eradicar radicalment tot possible patiment al ser humà és com voler eixir d'una bassa estirant-se dels propis cabells. És un company que, quan menys l'esperes, t'ix al camí.

Per a mí, la major sort de la meua vida ha estat conéixer Jesucrist i creure en Ell. "Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics" (Jn 15, 13). I l'amor autèntic comporta patiment. Ben bé ho saben qui estimen de debò: un pare o una mare pel fill, un germà pel germà, un amic per l'amic... Ara bé, Jesucrist, especialment en la creu, m'ha ensenyat que el patiment, sense acabar de deixar el regust de l'incomprensible, es transfigura quan un estima i se sent estimat. I com no!, quan se sent estimat per Déu mateix que ho ha tastat. "Quan un se sent estimat, ja no és el mateix. I quan se sap divinament estimat, està salvat" (Éloi Leclerc, Exil et tendresse).

És ben coneguda la dita de Sant Joan de la Creu: "al atardecer de la vida, te examinarán del amor". Cada dia que passa estic més convençut que l'únic que a la fi val la pena són els fruits de l'amor que vas deixant pel camí de la vida i les ferides que l'amor dels altres i de Déu t'han anat curant.

Em jutjarà equivocadament qui pense que són simplement paraules boniques. Serà injust qui pense que són ximpleries. És veritat que l'autèntic patiment no m'ha tocat en la meua pròpia carn; només espere, quan arribe, ser digne d'ell. No. Són la raó de ser de la meua vida i també, n'estic cert, de la de Jaume.

Tempus fugit

2008-11-26T22:49:00.008+01:00

És veritat. El temps passa i tinc bastant abandonat el blog. He fet moltes promeses als textos anteriors que he de complir. Les ocupacions diàries, la rutina, les presses, però, fan que ho vaja retardant. Simplement, per qui em puga llegir de tant en tant, vull ara només donar senyals de vida. D'eixes promeses tinc molt presents els compromissos de l'anterior entrada. La indignació no ha desaparegut, la tristor segueix envaïnt-me cada dia. Callar, malgrat que alguns professor em diuen constantment que ho faça per no ferir sensibilitats i per no afectar a terceres persones, no puc. És que és molt trist...
L'altre dia em vaig assabentar que el meu blog és més conegut i públic del que em pensava. Sé, fins i tot, que s'ha comentat en una reunió de sacerdots. Me n'alegre. Si he de ser sincer, molts pocs en coneixen l'existència. Senzillament potser perquè no li he donat massa importància. Tot i haver dedicat el blog als amics, tal i com ho comente a la primera entrada, als amics de Torrent no els he fet encara arribar el vincle i de Burjassot, que jo sàpia, només l'he donat a conéixer a uns pocs amics del poble, alguns antics col.legials i als col.legials actuals, ja que consta en el full de les dades de tots els membres d'enguany del Col.legi.
Bé, como deia, vaig a intentar reprendre el bon costum d'escriure de tant en tant i em compromet a fer arribar el vincle a més gent perquè hi puga participar si vol. Un bon compromís per acabar el mes.

Indignado y profundamente triste

2008-10-24T23:20:00.010+02:00

Hoy, tanto alumnos como profesores de la Facultad de Teología de Valencia, nos hemos trasladado a la que será provisionalmente nuestra sede durante el tiempo que duren las obras de restauración de los cimientos y las cubiertas del viejo edificio del antiguo Seminario Conciliar en la calle Trinitarios. Lo intuía, pero la indignación casi ha llegado a impedir que diese las clases con naturalidad. Ya esta tarde me he calmado emocionalmente pero la indignación espero que, por dignidad, no desaparezca.

No me había visto obligado todavía a pisar ninguna instalación de la Universidad Católica "San Vicente Mártir". La sede provisional de la Facultad de Teología es el recientemente restaurado edificio de San Carlos Borromeo en la calle Quevedo (junto al MUVIM) destinado a la que será Facultad de Medicina: unas instalaciones impresionantes en que, Dios sabe (y seguramente alguien más), cuánto dinero se ha gastado: clases con todo tipo de adelantos, pizarras que se manejan como un ordenador desde la misma mesa del profesor, ventanas que se abren y cierran simplemente presionando un botón; salas con decenas de ordenadores de última generación, aseos impresionantes con personal contratado que limpia sobre limpio, cafetería,... Más allá de lo que pueda opinar sobre cómo se ha gestionado la erección de dicha todavía no existente Facultad de Medicina (de vergüenza), la indignación me ha invadido al comparar dichas instalaciones con las de la Facultad de Teología: clases cochambrosas en que las ventanas no cierran bien, sin calefacción (alguna estufa o calentador que no suele funcionar), pizarras de tiza heredadas de no se sabe dónde, mobiliario desfasado, los departamentos no existen pues no se tiene ni el más mínimo despacho para poder atender a los alumnos. Cuando se ha querido hacer cualquier mejora, se ha tenido que mendigar (no lo pongo entre comillas porque no es una metáfora). Unos pocos profesores conseguimos una pequeña estancia recogiendo mesas y sillas abandonadas, comprando flexos, con un ordenador y una impresora prehistórica, todo ello para tener un lugar en que preparar las clases entre hora y hora. La biblioteca de la Facultad es una de las más importantes de España no ya en Teología sino en otras Humanidades gracias al legado del antiguo estudio teológico del Seminario y al de los dominicos, cuyos fondos están en el Vedat de Torrent, a varias donaciones y que a duras penas y sacando de donde no hay se intenta que esté actualizada. Se está empezando a informatizar porque alguien ha dado algunos euros. Los profesores no tenemos nómina; cobramos como "conferenciantes" sin cotizar y debemos dedicarnos a otras tareas pastorales para sobrevivir.

¿En qué Iglesia vivo? Sólo hay otras tres Facultades de Teología diocesanas en España (la de Cataluña, la de Burgos-Vitoria y la de Madrid, que erigió Mons. Rouco para anular la de los jesuitas de Comillas y la filial de la Pontificia de Salamanca). He estado en la de Burgos y, dentro de la austeridad, es dignísima. Si no se aprecia lo que nosotros podemos ofrecer específicamente a la cultura que es precisamente la Teología, si no se aprecia el ámbito en que se forman los futuros sacerdotes y en que algunos seglares hacen esfuerzos encomiables por seguir las clases, si no se cuida y se fomenta la formación filosófico-teológica facilitando el acceso a ella a todos los creyentes que lo desean, sigo preguntándome profundamente triste en qué Iglesia vivo. Y sé bien que todo esto es la punta de un iceberg...

Y más aún, las obras que nos han forzado a abandonar la antigua sede no están proyectadas directamente para la Facultad. La próxima exposición de la "Luz de las imágenes", después de la Borriana y Vila-real (que aún no se ha inaugurado) será de nuevo en Valencia y se necesitan espacios. Por ello se afianzarán los cimientos y se tratarán las cubiertas para dicha exposición. Después, la reforma de lo que es la Facultad en sí ya se verá. La Biblioteca estará cerrada estos años, con lo que se impedirá que muchos puedan realizar sus tesinas de licenciatura. Ahora bien, después ya veremos qué se hace de ella porque las obras no incluyen establecer un lugar adecuado y digno para ella.

Me siento profundamente triste. Me siento tan lejos de mi Iglesia diocesana que no puedo no decir nada: por dignidad. Este es un foro muy limitado pero no pienso callar en foros más públicos pues quien calla otorga. No tengo nada que perder. Más aún, lo que no pienso perder es el derecho de denunciar lo que no tiene nombre; ya digo, simplemente por dignidad.

De nou, nou d'octubre

2008-10-09T15:21:00.017+02:00

"Quan vim nostra senyera sus en la torre, descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram dels nostres ulls, e besam la terra per la gran mercé que Déus nos havia feita" (Llibre dels fets). Dies com el de hui, més enllà del folclorisme que caracteritza les celebracions oficials, fan que m'assalte certa malenconia. No sóc nacionalista sensu stricto. I dic "sóc", perquè ho vaig ser amb tota l'ànima quan tenia setze, dèsset i dihuit anys. No vull entrar en què és ser nacionalista o què no ho és: qüestió complexa en què definir-te en un sentit implica necessàriament quedar definit en un altre; potser ho tracte més endavant. Ara bé, done gràcies d'aquells anys. A algú li pot sonar ridícul si dic que va ser tota una descoberta iniciàtica i quasi revolucionària el fet que podia escriure i llegir en la llengua de mos pares, de mos avis, del meu poble, amb la llengua amb què havia començat a donar nom a totes les coses, quan encara no s'ensenyava valencià a les escoles, i amb la mateixa correcció i seriositat com m'ho feien fer en el castellà que havia aprés al col.legi. Eren temps de passions amb la qüestió dels símbols: recorde un acte de les festes del meu poble que va acabar, ja ho diu la dita popular, com "el ball de Torrent". Lògicament vaig prendre partit: no podia entendre que hom defensàs l'estrafolària idea d'una "lengua valenciana anterior a la reconquista". Catalanista, renegat, traïdor... van ser qualificatius que vaig haver de sentir en més d'una ocasió, a un poble de l'Horta de València, comarca, com tots sabeu, que amb "el cap i casal" era (i continua sent-ho) l'epicentre de la resistència blavera. Discussions a ma casa amb mos pares, amb alguns amics (no tots, n'hi havia més d'un de trellat), a l'Institut de Batxillerat. En aquest darrer àmbit vaig viure un exemple d'un mal contra el qual sempre he lluitat i que constitueix la renúncia, l'anul.lació i l'assassinat del pensament i la racionalitat: la ideologització de qualsevol qüestió. En tractaré més endavant pels que fa també a d'altres problemàtiques perquè sempre m'ha fotut que per pensar en un o en diversos punts d'una manera concreta has de combregar necessàriament amb tot allò que se suposa (equivocadament) que va en el mateix cabàs. Era subdirector de la revista de l'Institut. Com que hi escrivia en correcte valencià, un conegut replicava escandalitzat als articles d'opinió que com podia ser alhora "catalanista" i no amagar la meua condició de cristià: ell suposava que ser cristià implicava (fins i tot molta gent pensa que encara implica) ser de dretes, blavero com ho era ell... (del seu testimoniatge cristià d'aleshores i sobretot posterior com a regidor del PP preferisc no parlar-ne). La resistència a tota "ideologització" també venia de l'altre costat: reconéixer que parlem una llengua comuna no implica tenir un projecte polític comú. Mai no he acceptat la idea d'uns suposats "països catalans". També ho tractaré més endavant. La idea romàntica, decinonònica, decadent, que identifica necessàriament nació i llengua em sembla bastant démodée.

Veig davant meu alguns llibres que quasi sempre m'han acompanyat: les gramàtiques valencianes de Carles Salvador i Sanchis Guarner, l'obra d'aquest darrer La llengua dels valencians, els clarificadors llibres d'Enric Valor Millorem el llenguatge... i com no (quantes hores de lliçons particulars em van costar!) els deu volums del Diccionari Català-Valencià-Balear. Restes d'un passat superat? No. Al.licients per no oblidar les arrels i continuar somniant que arribe el dia en què els valencians despertem de l'ensopiment i el "meninfotisme" que ens caracteritza. Mentrestant... celebrem amb malenconia de nou, el nou d'octubre.

L'home del segle que ve

2008-10-04T21:07:00.012+02:00

Així és descrit Francesc d'Assís pel seu primer biògraf Tomàs de Celano pocs anys després de la seua mort. Hui, 4 d'octubre, celebrem els cristians la memòria de Sant Francesc, "el més humà de tots els sants" (N. Kluster). És veritat que l'expressió saeculum (de la que prové segle) té en el llatí medieval diversos significats: "aquest món" davant el nou món futur, objecte últim de l'esperança cristiana, però també "la durada d'una generació", "una època determinada", etc.; d'ahí l'expressió pels segles dels segles que intenta, sense aconseguir-ho bé, expressar el complex concepte d'eternitat. Qualsevol de tots dos significats pot ser via d'un primer accés a la impressionant figura del Poverello d'Assís. Francesc és transparència visible de la humanitat recreada pel Crist. Ara, però, voldria fixar-me en el segon.

Francesc va sempre uns passos davant nostre obrint camins nous d'humanitat i de profecia cristiana, fent que l'Evangeli prenga cos i ànima. Sense pretendre-ho directament va denunciar el poder d'un món que arribava a la seua fi (la propietat de la terra: el feudalisme) i el del món que començava a brollar (la propietat dels diners: l'incipient capitalisme d'aquelles ciutats italianes), i així, mai no va acceptar tenir com a propi el lloc on vivien (ell i els primers companys), i tal i com ell cantava, com a joglar de Déu, es va esposar per sempre amb la senyora Pobresa (madonna Povertà). "Quan el Senyor em va donar germans..." Així comença un dels seus pocs escrits: poques paraules que denoten tota una actitud de fons amb els altres. Els altres no són servents sinó germans; no me'ls he guanyat o triat, me'ls han regalat. ¡Quantes voltes m'he repetit a mi mateix eixes paraules als llocs en què he viscut, especialment quan s'han fet presents el desengany o la confiança ferida! També al Col.legi... Quan el Senyor em va donar germans...

Ortega y Gasset, tot i no sent creient, encertava quan aconsellava als catòlics espanyols dues bones dosis de franciscanisme i d'origenisme. Com n'és d'actual! Franciscanisme per saber-se desfer de les càrregues que impedeixen el que és fonamental. Orígenes va ser un dels grans pensadors cristians de l'antiguitat que van dialogar amb el pensament grec; origenisme, doncs, per no tancar-se en les còmodes seguretats i saber escoltar les altres veus.

Em rebel.le quan fan de Francesc un ingenu encaramelat o un home fora de la realitat. És la demostració que l'Evangeli no és una utopia irrealitzable i que té molt a dir al segle que ve. Hui som molt sensibles, afortunadament, al respecte als animals i a la qüestió ecològica. Francesc no va ser un protector d'animals o un ecologista avant la lettre. Va saber, però, encarnar la saviesa evangèlica amb totes dues qüestions i té més d'una paraula a dir-nos. Tota la creació canta la lloança a Déu; l'home senzillament uneix la seua veu a aquell cant polifònic sense enmudir ni anul.lar-ne cap perquè totes són importants; més enllà de les reelaboracions dels seus primers biògrafs, els ocells que se li acosten, l'escolten atentament, mengen de les seues mans i l'obeeixen, el llop (el de Gubbio) a qui convenç de fer la pau amb el habitants d'aquell llogaret, són mostres de l'home reconciliat amb la naturalesa perquè se'n sap part, perquè comparteix amb ella origen i destí.

Francesc m'ha atret des de sempre, no m'he cansat mai de llegir i rellegir tantes obres que, com a perspectives fragmentàries, volen senzillament aguaitar l'abisme del seu misteri intentant entreveure algun raig d'una llum i d'un foc que alhora crema i cura, el Senyor me l'ha donat com a germà... I ara la temptació d'esborrar tot el que he escrit m'envaeix. Ho deixe. Em sembla que Francesc m'està esperant per continuar el camí.

¿Soy ciudadano de segunda?

2008-09-26T16:09:00.005+02:00

No puedo negar que esta semana me he sentido herido en mis firmes convicciones ciudadanas y democráticas. El gobierno ha nombrado a un juez que se considera, como se suele decir, católico "practicante" presidente, si no estoy equivocado, del Consejo General del Poder Judicial. Muchos han puesto el grito en el cielo, pues parece ser que el hecho de declararse católico impide ejercer ese tipo de cargos. Ser "muy religioso", como titulaban algunos periódicos, es signo de incapacidad para presidir ese órgano del Estado. No conozco a D. Carlos Divar; es la primera vez que oigo su nombre, incluso dudo si se llama exactamente así. Se subrayaba en todos los periódicos que era un hombre de consenso y de diálogo, discreto, honesto e irreprensible en su carrera judicial (aunque parece ser que no es lo que se considera un jurista de prestigio), pero ¡ay!, es católico y ha comentido el error de no ocultar su condición. Y es que en España para ser un buen ciudadano se puede ser de todo menos católico, que para muchos es sinónimo de intolerante, fanático, retrógrado...

Reconozco que actualmente la Iglesia en España no goza de buena fama, en parte por intereses políticos y mediáticos, en parte también porque alguno de nuestros obispos han hecho declaraciones totalmente fuera de lugar (y mostrando mi disconformidad no estoy apartándome de la comunión eclesial; me rebelo, eso sí, contra cierto "pensamiento único eclesiástico español"). Pero identificar católico con intolerante me hiere. ¿Es que para ser buen ciudadano es necesario "carecer de valores y convicciones"? Y lo pongo entre comillas porque nadie puede dejar de tenerlos de forma más o menos explícita. El hecho de pretender no tenerlos es ya una firme convicción. Y, en ocasiones, dicha pretensión puede también derivar en una intolerancia ante quienes ponen encima de la mesa y con todo respeto su propia visión de la vida.

Dejemos a este señor ejercer dicha responsabilidad y ya juzgaremos por sus obras. Si no actúa como buen ciudadano, respetando el orden democrático, seré yo el primero que diga que fue una equivocación su nombramiento.

El negre ha fet la faena; el negre se'n pot anar

2008-09-07T17:52:00.015+02:00

No sé on he llegit esta expressió recentment amb motiu de la decisió del Govern de reduir els contractes d'immigrants en origen. A més hem pogut vore de nou amb el bon oratge arribar desenes de "sud-saharians" (quin eufemisme més fi) envoltats de la tragèdia: morts que s'han hagut de llançar a la mar; a una revista llig el cas d'una dona que durant el viatge ha perdut el seu marit i tres fills, un d'ells, un xiquet de bolquers...

Quan alguns grups ultres han manifestat "abans, els espanyols; després, els estrangers", tothom ha alçat la veu escandalitzat. Amb la crisi, que està començant a pegar fort (tots comencem a conéixer gent propera que s'ha quedat sense treball o que està ofegada pels preus de les hipoteques), el Govern, amb el recolzament de l'oposició del PP (curiós l'acord), vol aplicar el que rebutjaven indignats.

Reconec que la qüestió és complexa i no valen solucions simplistes. I no sóc el més indicat per dir exactament què cal fer. Ara bé, no puc evitar sentir com un colp a l'estòmac (per no dir als collons) quan es diu que amb la immigració tenim un "problema". El que tenim és un repte; el problema el tenen ells. La desesperació del buit del futur, l'absència d'esperança i la il.lusió falsejada per les màfies que en trauen bon profit (i que caldria perseguir amb més força si cap) fa que arrisquen tot el que tenen (la vida nua) per poder menjar encara que siguen les molles de pa que cauen de les nostres taules. I el nostre repte és com fer perquè almenys eixes molles (millor un bon entre-pà de pernil i formatge) les tinguen als seus països o als nostres. I amb la crisi, també. No vull llevar importància a les situacions delicades de molts espanyols que, com deia, ja ho estan passant molt malament. Encara que puga semblar una afirmació destrellatada, cal comprometre's amb la creació d'una cultura de l'austeritat. Si perquè uns puguen almenys menjar, jo no puga anar de vacances al Carib, comprar-me l'últim crit en roba o eixe llibre que m'atrau, pot ser que convindria fer-ho (això és la solidaritat, i en cristià, caritat). I sé que molts cristians pensem que és imprescindible ja una vacuna contra el consumisme, perquè el gran "enemic" de la fe cristiana no és ni de bon tros el "pèrfid" Govern de Zapatero, sinó el capitalisme voraç. Clar, com que els "sud-saharians" no han de cursar l'"Educació per la Ciutadania", no és una qüestió important.

"Era foraster i em vau acollir" (Lc 25, 35). Més endavant voldria fer una reflexió sobre el que la nostra tan nefanda herència judeo-cristiana (segons certs filòsofs pseudo-nietzscheans; i dic "pseudo" perquè cal llegir Nietzsche directament) pot aportar des del concepte jueu i cristià de "memòria". No ho faig ara perquè no convé fer açò tan llarg.

Un afegit: acabe de llegir a "Vida nueva" que el bisbe de Sigüenza-Guadalajara s'ha pronunciat clarament: "no seria cristià, ni just, ni humà que els qui no experimenten les conseqüències de la crisi o només pateixen un retall del seu benestar tancassen els ulls a una realitat per a altres dramàtica [els immigrants]". Potser per dir coses d'estes és bisbe de Sigüenza i no "purpurat" a Madrid, Toledo... o València. Vinga, talle, que si no...

¡Qué cruel es la muerte!

2008-09-06T12:16:00.006+02:00

Sí, no os extrañéis por el título. Quiero gritar con todas mis fuerzas: ¡no hay derecho! Acabo de recibir la llamada de una entrañable amiga de Burjassot cuya hermana, de 35 años, acaba de fallecer. Padecía desde hace algunos meses un cáncer de ovarios que se le había extendido al intestino. No esperaba que el desenlace fuese tan rápido. La muerte no se entiende y no se puede entender. Estoy jodido. Y es que para morir hace falta sólo una cosa: estar viviendo. Espero un día poder "comprender" el porqué (si eso es posible) y decirle a Dios, de nuevo, ¡no hay derecho! Gritarle de nuevo, como Jesús en la cruz: Dios mío, ¿por qué nos has abandonado? Estoy escuchando una canción de Amaral (perdón si a alguien le parece esto fuera de lugar, lo siento) y está diciendo: "Quédate conmigo hasta que la luz se haga", "Quiero despertar porque no puede ser verdad esta mala hora". Venga, Núria, un beso. Descansa en paz.

Els Col.legis Majors Universitaris

2008-09-06T10:49:00.015+02:00

Anit, divendres 5, van finalitzar les XXXI Jornades nacionals de Col.legis Majors que han tingut lloc a València. Durant aquest curs passat, els directors i equips directius dels Col.legis Majors Galileo Galilei, Saomar, L'Assumpció, Alameda, Albalat i Sant Joan de Ribera hem anat dissenyant, concretant i ultimant aquesta trobada. Cada any es celebren a una ciutat espanyola. Els darrers anys van ser a Salamanca i L'Escorial. El proper any seran a Santiago de Compostel.la. És la primera vegada que hi participe; espere, doncs, poder participar-hi l'any vinent. El balanç ha estat molt positiu per moltes raons. Ja només el fet de poder compartir la taula del debat i la taula dels dinars i sopars amb uns vuitanta càrrecs directius de Col.legis de tantes ciutats espanyoles ha valgut la pena: Madrid, Barcelona, Sevilla, Granada, Màlaga, Múrcia, Salamanca, Lleó, Valladolid, Pamplona, Saragossa, Bilbao, Sant Sebastià, Santiago, fins i tot de Milà, Roma, Varsovia i Londres, per avançar en la constitució jurídica de l'Associació de Col.legis Majors Universitaris Europeus i poder tindre representació a les institucions europees, facilitar els intercanvis entre col.legials, etc.
El primer dia, després d'haver sigut acollits al Galileo Galilei la vesprada anterior i d'haver celebrat el sopar de benvinguda, va estar dedicat a reflexionar i treballar sobre les actituds i habilitats que deu desenvolupar un director de Col.legi Major (bona falta em fan). Al capvespre vam visitar el port de València i després el sopar i la conversació fins a ben tard. El segon dia, pel matí, la ponència d'Eduard Mira, professor de Sociologia a la Universitat d'Alacant sobre "el Col.legi Major com a espai d'integració" i a continuació la visita al Col.legi Major Universitari més antic de València: el Reial Col.legi de Corpus Christi (Patriarca). Daniel Benito Goerlich, profesor d'Història de l'Art a la Facultat de Geografia i Història i director del Museu del Patriarca i un servidor vam glosar l'obra i la figura humanista i intel.lectual de Joan de Ribera. Em vaig sentir pagat quan més d'un em va comentar que haver conegut esta institució i el seu tarannà tan exquisit era el millor de les trobades: no sabien que a València existia una realitat així. Especialment interessats van estar els estrangers perquè es varen sentir molt identificats amb llurs tradicions universitàries. Després, recorregut breu al centre històric (Catedral, Generalitat, Llotja...) i recepció oficial a l'Ajuntament. En acabar de dinar va tindre lloc l'Assemblea ordinària i, a continuació, de nou al carrer de la Nau amb autobusos; esta volta, però, al Paranimf de la Universitat per l'acte de clausura. La ponència va estar a càrrec de José Luis Villacañas, catedràtic de Filosofia ètica i política a Múrcia i antic col.legial del Sant Joan de Ribera de Burjassot: una impressionant conferència titolada: "Missió de la Universitat. Vocació dels Col.legis Majors". Sopar vora mar i acomiadaments.

Entre d'altres coses (a més dels contactes, de les possibilitats d'intercanvis, etc.) ha estat una ocasió per donar a conéixer les peculiaritats i la idiosincràsia del nostre "tru". Molts se n'han sentit vertaderament interessats; era també per a ells un desconegut. He arreplegat un bon grapat de correus electrònics perquè els informe (i de pas, els envie la ponència de José Luis). I m'he adonat que el nostre Col.legi ha d'estar ben present en un fòrum així. Si puc (faré el que puga) participaré l'any vinent a Santiago. El nostre "tru" es mereix això i molt més.

Elogi del silenci

2008-08-31T12:03:00.014+02:00

He pogut traure dos dies i mig i he estat a la casa d'oració que l'orde carmelitana té al Desert de les Palmes a Benicàssim.

És un lloc que em resulta especialment estimat per tantes voltes com de menut hi pujava amb mon tio, quan passava amb el meu germà i el meu cosí bona part de l'estiu a la platja de Benicàssim. És un indret privilegiat, que amb la força de la naturalesa i la col.laboració de l'home es va recuperant després dels devastadors incendis de 1985 i 1992. "Desert" (mot de ressonàncies bíbliques) és com anomenen els carmelitans alguns llocs destinats a la soledat, al silenci i a l'oració; les "palmes" fan referència als "margallons", xicotet arbust de palmes, l'arrel del qual (si no estic equivocat) és comestible. Ara en queden pocs; m'imagine que anys enrere serien més abundants.

Pot causar estranyesa que un se'n vaja a un lloc per fer silenci i recuperar el gust de l'oració. No és "misticisme" en el sentit pejoratiu. Cal, de tant en tant, com es fa amb una carxofa, anar llevant les corfes innecessàries per arribar al nucli, al cor: tornar a l'essencial i fonamental. I crec que no és una qüestió simplement religiosa; qualsevol persona (i més quan van passant els anys) necessita reviscolar el que per a ell és essencial. Per a un cristià, fer silenci no és senzillament fer callar tantes veus que no són importants, sinó deixar que brolle la paraula (que no és teua ni ets tu) que val la pena escoltar. No és fugir del món (com s'ha pogut entendre) ni actitud pròpia de qui no se sent còmode amb les relacions personals. Tot el contrari. És un exercici de des-centrament en què t'adones que el centre de tot no ets tu, sinó l'Altre i per tant l'altre. I només qui sap fer silenci, pot veritablement escoltar a l'Altre i a l'altre.

I no és pròpiament anar a descansar. Per descansar preferisc anar-me'n de viatge, passar uns dies amb amics o dedicar-se a allò que els italians saben fer tan bé: "il dolce far niente" (el dolç no-fer-res). És veritat que en l'actualitat molta gent sent la necessitat de "fugir" a certs racons de tranquil.litat. Es busquen tècniques de relaxació i meditació (generalment d'origen oriental). És propi nostre buscar fora el que ja tenim dins. Ara bé, la introducció de dites tècniques i mètodes de meditació no és casual ni innocent. Són signes dels temps. Si es prenen seriosament (que no sol passar sovint, com tantes altres coses), formen part d'una cosmovisió (una visió del món, de la vida i de l'home) que no és pas la nostra, encara que responen a certs elements característics de la "mentalitat" actual: la desintegració del "subjecte" dels corrents antihumanistes de cert pensament dèbil i a eixe "retorn de l'espiritualitat", difusa, apersonal i, sobretot, caracteritzada pel rebuig explícit del compromís pels altres: la finalitat n'és sentir-se a gust amb un mateix, el benestar estrictament individual.

Bé, jo preferisc no sentir-me tant a mi mateix i demanar sentir des de dins la veu de l'altre i de l'Altre. I què millor que el Desert. El profeta Osees presenta així l'amor de Déu pel seu poble, la casa d'Israel: "Jo la seduiré, la portaré al desert i li parlaré al cor" (Os 2, 16). El Desert de les Palmes és un lloc que invita sempre a escoltar "la música callada, la soledad sonora" per gaudir (la taula compartida i, també, l'Eucaristia) de "la cena que recrea y enamora" (Sant Joan de la Creu).

Una idea que ve d'EE.UU.

2008-08-18T11:05:00.013+02:00

Havia sentit parlar moltes voltes de "blogs"; fins i tot, havia entrat en algun d'ells en alguna pàgina "web"; no pensava, però, que jo arribaria a tindre'n un. Doncs bé, ja el tinc.

A Europa (i a Espanya, especialment) EE.UU. no té molt bona fama. Potser, en alguna qüestió, ben merescuda. No obstant, cal reconéixer que des d'allí m'ha vingut la idea de crear un "blog" (bé que nascuda d'una ment europea). Àlvaro, ja antic col.legial del Col.legi Major Sant Joan de Ribera i que es troba a terres de Nord-Amèrica, se n'ha fet un per estar en contacte amb els amics i coneguts. En rebre el "link" (crec que es diu així) del seu "blog" (tot en anglés, vaja) vaig vore que hi havia la possibilitat de crear-ne un. I ho he fet. No sé encara què hi posaré: el temps ho anirà dient.
El títol també me l'ha suggerit en certa manera el del "blog" d'Àlvaro: en el meu cas, sóc un torrentí en Burjassot. I és que, entre d'altres, des de dues perspectives o coordenades puc personalment fins a cert punt descriure'm. Són dos llocs: Torrent i Burjassot. Encara que visc la majoria dels dies a Burjassot (ciutat per la qual sent una especial estima per tants motius), no puc negar, com diem molts torrentins, que em sent pagat (desvanit dirien els saforencs) de "ser fill de Torrent".

A més a més, de tantes coses que he pogut viure a tots dos pobles, vull subratllar, en començar estes pàgines, el fet de l'amistat: en Torrent, els amics, com se sol dir, de tota la vida, amb qui he passat tants moments, que fem tot allò qué és possible per vore'ns de tant en tant i que amb alguns dels quals seguisc mantenint una forta i sincera amistat; en Burjassot, els amics que em varen acompanyar quan iniciava el meu ministeri sacerdotal ja fa setze anys, que sé que sempre estan ahí, i els qui s'hi van afegint en aquesta segona etapa burjassotera. A tots ells va dedicat aquest "blog".

Eixe és el sentit de les cites que acompanyen el títol, baix i al costat esquerre. Amb elles no vull fer-me el pedant. La primera, en llatí, l'he treta de la dedicatòria que escriu Xavier Zubiri en un article seu (l'amic a l'estimadíssim amic). La segona, en alemany, de la introducció del magnífic llibre de Pedro Laín Entralgo Sobre la amistad, i que ve a dir més o menys: a qui ha aconseguit el gran èxit (o la gran sort) de ser amic d'un amic.

I bé, ja aniré contant alguna cosa més. Ja dic que no sé què faré amb el "blog". Com diu el poeta (queda molt bé dir-ho així): caminante, no hay camino: se hace camino al andar. Doncs bé, comence a caminar pel món "blogger".